«Els autònoms a Portugal no paguen taxes, això ha ajudat a reduir l'atur de l'Estat»

—Com ha estat la seva trajectòria personal fins ara?

—Estava treballant al 112 de Tarragona quan vam prendre la decisió de marxar a Porto, ja que el meu marit, Albert Casanovas, va fitxar per un equip portuguès. Llavors, vaig demanar una excedència i vam venir a Portugal, on va néixer la nostra primera filla. Al cap de dos anys, vam tornar a Reus, on va jugar al Reus Deportiu. Aleshores, va rebre l’oferta del Benfica Lisboa i, mentrestant, va néixer la nostra segona filla. Un cop a Lisboa, vaig reprendre els meus estudis de Dret.

—A part dels motius esportius del seu marit, què els va fer acabar de decidir per marxar?

—Més enllà del motiu professional del meu marit, que es dedica a l’hoquei patins, el fet de marxar ho veiem com una vivència enriquidora per a nosaltres i sobretot per a les nostres filles. També per l’oportunitat d’aprendre un nou idioma i conèixer una cultura nova. Lisboa és una gran ciutat amb tot un ventall d’experiències a tots els nivells: cultural, gastronòmic, paisatgístic, etc.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar?

—La d’un país amb persones molt amables, sempre disposades a ajudar, amb un tarannà molt diferent de l’estereotip que tenim del portuguès. De cara al públic són molt més simpàtics i educats, sembla que estiguin de més bon humor.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—Ja tenia algunes amigues del món de l’hoquei que havien viscut a Lisboa amb nens, així que em van facilitar molt les coses a nivell de barri, escola, metges, etc. El club també ens va ajudar molt i ens vam adaptar de seguida. Té un centre esplèndid i barris amb molt d’encant, és un 10 com a ciutat. Patíem més per la filla de 2 anys però ens va donar una lliçó a tots perquè en poques setmanes ja parlava portuguès. Som persones que ens adaptem sense problemes a tot molt ràpidament i sembla que les nostres filles també.

—Quines són les principals diferències entre Lisboa i casa seva?

—Aquí van amb horari europeu, dinen al migdia i sopen entre les 19 i les 20 hores. Tenen un ressopar que li diuen la ceia, un àpat lleuger entre el sopar i anar a dormir. També tenen com a àpat nacional la sopa, que mengen sempre abans del plat principal, és com una crema de verdures. Tenen també una cultura del shopping molt gran, els centres comercials són enormes, n’hi ha moltíssims, amb uns horaris fins a mitjanit moltes vegades i els diumenges està tot obert.

—Quins són els indrets més característics de la ciutat?

—Si vas a Lisboa no et pots perdre l’avinguda Libertade amb les seves botigues de luxe, sopar a una taverna de Fado, a Alfama, o menjar una nata a Belem.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—Una de les mesures és que els autònoms no paguen, així que l’Estat ha pogut reduir l’atur, sortir de la crisi i pagar el rescat. Per contra, els treballadors tenen un sou mínim de 600 euros, inferior a l’espanyol que és de 900. Una altra mesura és que a l’ensenyança pública els llibres són de franc fins a la universitat. El sistema de tributació i fiscal també és diferent i ajuda a no fer diner negre.

—Li ha passat quelcom curiós?

—A Porto vaig estar embarassada i resulta que a la gent de les files del supermercat em senyalaven una altra caixa, llavors em vaig adonar que les embarassades tenen una caixa prioritària. En general, aquí demostren un respecte més gran cap a les embarassades, els nens i les persones de la tercera edat

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—Com és normal, la família i els amics, però també la tranquil·litat i proximitat en què està tot a Tarragona.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—Encara no sabem el nostre futur, està obert a noves aventures o tornar a casa. Passi el que passi ho gaudirem al màxim.