«El cavall és sagrat i, les quadres, mansions de luxe»

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Abans d'arribar aquí tota l'experiència professional que tenia era en aules de repàs i fent treball d'extraescolar com a professor i entrenador. Però l'experiència, fins al moment, és immillorable. Sóc el professor de dues classes d'espanyol a nivell universitari i ensenyo nivells baixos i intermedis, el que seria fins a B1. Tenia molta por al principi, tenen gairebé la mateixa o la mateixa edat que jo i potser no podria tenir bon ambient amb ells, però al contrari, les classes van genial i m'ho passo molt bé i m'agrada pensar que ells també.

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l'estranger?

—Vaig fer un intercanvi a Charlotte, EEUU el curs 2016-17 i els meus professors em van convèncer perquè tornés al país a fer-hi un doctorat. A Catalunya és fàcil trobar màsters i postgraus, però un doctorat ja és més difícil. També va fer molt la possibilitat de poder ser professor universitari amb 23 anys. És el que sempre havia volgut fer: ensenyar estudiants no-natius al màxim nivell possible. A casa això és impossible.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

— Lexington –i en general Kentucky– és una ciutat totalment diferent al que havia vist dels EEUU i a Tarragona. El primer que em va saltar a la vista va ser la importància de la universitat en la ciutat. La universitat marca tota la vida de Lexington: tots els locals estan plens d'estudiants, els dies de partit tota la ciutat surt al carrer a veure'l, tot es tenyeix de blau durant el curs –color de la universitat–, etc. Em va sobtar molt que tot es mogués al voltant d'ella.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s'ho havia imaginat?

—El canvi més inesperat va ser el del clima, segurament. Pel que havia mirat per internet, Lexington tenia un clima semblant al que poden tenir al centre d'Espanya. Però l'hivern passat va ser dur, amb diverses nevades amb gruixos de fins a 30 centímetres de neu i una setmana a -25 graus. M'havia informat molt i em van sorprendre poques coses, però el clima em va sobtar molt.

—Quines són les principals diferències entre Kentucky i casa seva?

—Els horaris són molt diferents. Dinen a les 11/12, sopen abans de les 20 i a les 18 tot ja és tancat. També a l'hora de sortir de festa, tots els bars tanquen a les 2! Una altra cosa que em sorprèn és que, per a molts americans -o com a mínim aquí-, anar a la universitat vol dir independitzar-se. Tothom viu lluny dels pares, per molt que visquin a la mateixa ciutat. Aquí entenen que anar a la universitat és el moment d'independitzar-se i viure sols; per tant, hi ha moltíssimes residències d'estudiants i blocs d'apartaments exclusivament per a estudiants.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d'acollida?

—A Kentucky hi ha tres religions: els cavalls, el bourbon i el bàsquet universitari. Com ja he dit, la universitat ho és tot aquí i hi tenim el pavelló de bàsquet més gran de tots els Estats Units, el Rupp Arena, que té uns 8.000 seients més que el Palau Sant Jordi. Les altres visites obligades són les destil·leries de Bourbon i, o bé una quadra de cavalls, o bé una cursa. Aquí el cavall és un animal sagrat i les quadres són autèntiques mansions de luxe. De vegades els arriben a vendre per milions. De fet, diuen que Lexington és la capital mundial dels cavalls.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—Segurament destacaria les oportunitats que es donen als joves. Aquí és molt comú trobar feina ben remunerada just quan acaben el grau. És veritat que hi ha moltes feines precàries, com arreu; però les possibilitats que ofereixen als joves són incomparables i, sobretot, molt basades en la meritocràcia. Em sembla que s'allunyen molt de l'endogàmia i «enxufisme» que tenim a l'Estat espanyol.

—Des que va arribar, ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s'hagués imaginat mai?

— L'any passat, al mes de gener va haver-hi una onada de fred que va venir del Canadà i va provocar morts a la ciutat de Chicago (sis del matí al nord). Mai m'hauria imaginat que rebria un correu dient que anul·laven les classes per... Perill de congelació humana! Després vaig veure que era si algú estava molta estona exposada al fred, però em va sobtar moltíssim i recordo que al dia següent feia molt Sol i vaig decidir sortir al balcó a veure si feia tant fred com deien. Amb un segon fora em va sobrar per comprovar que no es podia estar fora!

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—El menjar i la vida al carrer. El menjar és obvi, a cap lloc és menja com a casa! I trobo a faltar la vida al carrer: seure en una terrassa de la plaça de la Font i fer petar la xerrada durant hores. Aquí són més tancats, s'asseuen dins dels bars o directament a casa i pocs cops tenen la intenció de simplement passar una estona. A vegades trobo a faltar les terrasses plenes a l'hora del vermut o per sopar els divendres, i encara més a l'hivern.

—Quin costum del país actual s'emportaria cap a Catalunya?

—No m'emportaria cap costum, però sí que m'agradaria que les universitats aconseguissin ser un punt tan important i central per a la societat com ho són aquí. És més una utopia que un desig, perquè aquí les universitats són exponencialment més cares i reben diners de moltes més fonts d'ingressos; però crec que aquí la universitat és alhora un centre intel·lectual, acadèmic i social. Això crea, molts cops, un sentiment de pertinença que no es crea a Catalunya i que fa que la gent de la ciutat acudeixi als esdeveniments de la universitat: esports, xerrades, festivals, etc.

—-Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—Primer acabaré el meu doctorat i llavors veuré què fem. La intenció és tornar un cop acabi. Aquí estic complint un somni, però com a casa no s'hi està enlloc.