«Les il·lusions no tenen defectes i el cor i el cos no van sempre pel mateix camí»

—La novel·la ens explica un any en la vida de tres parelles i de quina manera teixeixen la seva relació. Per què li ha interessat, aquesta qüestió?

—Potser perquè fa pràcticament 20 anys que estic amb la mateixa parella, perquè he passat els 50 anys, i perquè estic en un moment vital en què els companys, amics i coneguts estan en aquesta mateixa situació. M’ha vingut de gust explorar el món de la parella en aquestes circumstàncies, fer una mirada esmolada i una mica irònica sobre la convivència, i passar-m’ho bé tornant a posar el focus endins de les persones, com en les meves últimes dues novel·les, Algú com tu, i Nosaltres dos.

—La trama té com a rerefons la infidelitat, però en realitat és un homenatge a la parella de llarga durada.

—Pot ser un homenatge als amors llargs, que trobo que són revolucionaris, perquè cada vegada n’hi ha menys. Cada cop ens costa més fer durar l’amor, transformar la rutina quan el desig inicial es va diluint. Trobo que està bé provocar al lector i preguntar-li per què no lluitem per això, si lluitem per altres coses.

—La conclusió que traiem llegint el llibre és que l’amor durador és imperfecte. Les esquerdes del dia a dia són inevitables?

—Les esquerdes hi són, però la convivència comporta esquerdes. No pretenc donar lliçons ni fer moral, no suporto els llibres amb moralina. Que cadascú faci el que vulgui, jo aquí explico una història de sis personatges i de les seves relacions de parella. N’hi ha tres tipus: una més oberta, una més estàndard i una que està al llindar del penya-segat, que és la que formen els protagonistes. Com ho gestiona cadascú? Com pot. Per tant, no pretenc donar lliçons ni solucions, però sí plantejar preguntes. Cap on estem anant? Què estem fent, avui que és tan fàcil conèixer gent nova a través de les xarxes socials, avui que és tan difícil mantenir un secret perquè les noves tecnologies deixen rastre de tot…

—El protagonista, Xavi Vera, és arquitecte i durant tota la història s’estableixen paral·lelismes entre l’arquitectura i les relacions de parella. Quines connexions hi troba?

—Igual que en una casa es comença per un primer esbós i després es fan els fonaments, en una relació de parella també cal posar uns pilars sòlids per després construir la relació. Hi ha un moment que, com comentaves, potser hi ha una primera esquerda, i el que has de mirar és que no es faci més grossa, que aquells dos centímetres no siguin tres o quatre, solidificar-ho. O no. La gràcia del segle XXI, d’ara i aquí a Catalunya, és que tenim llibertat per fer el que vulguem i anar amb qui vulguem, i ningú no ens jutja. Tot ha passat a ser més divertit que quan ens van imposar la monogàmia de per vida, quan havies de jurar unes fidelitats que són molt difícils de complir, perquè les temptacions hi són, perquè les il·lusions no tenen defectes, i perquè potser el cor i el cos no van sempre pel mateix camí.

—A la història hi ha diverses afirmacions sobre la infidelitat. Per exemple: El que enganxa és el secret.

—Sí. Una infidelitat és una recepta màgica de tres ingredients: el secret, la novetat i el morbo. I tot plegat, junt amb l’alt poder eròtic que tenen les coses prohibides, genera en el moment inicial una alquímia sexual, que segurament amb la teva parella, quan vas començar, també hi era, però s’ha anat diluint. El desig és fort però efímer, i això ho sabem després de viure uns anys: aquesta novel·la no l’hauria escrit als 25 anys, però sí ara que en tinc 52.

—Els secrets són part indestriable de les relacions?

—A mi em fa l’efecte que els secrets són importants sempre, que hi ha coses de la teva vida que no les ha de saber la teva parella. Dues mitges taronges no en fan una, per a mi són dues taronges, cadascuna amb els seus grills, pell i escorça, i totes dues han de tirar endavant individualment. Que estan bé juntes a casa, al llit, que s’admiren personal o professionalment, collonut, però ningú ha de perdre la seva forma completa.

—Algú com tu ens parla de l’amor, del desig, de la fidelitat. Volia escriure una història que ens fes pensar sobre coses que entren dins de la nostra àrea més íntima?

—Sí, volia tornar a fer una mirada endins de les persones, a parlar de sentiments, que és una cosa que ens costa molt fer. I amb uns personatges a la recerca constant de la bellesa, ja sigui en l’arquitectura, el paisatgisme, la fotografia o la cal·ligrafia. També, com en les meves dues anteriors novel·les, hi ha una mirada sobre el pas del temps, que és un tema que m’obsessiona, potser perquè la mare va morir molt jove. Després d’escriure aquestes tres novel·les, he conclòs que la vida va de dues coses: d’allargar-la tant com puguem, i de ser tan feliços com sigui possible. I aquí entren els amors, els diners, les feines, els gols de Messi… Tot plegat forma part de la persona i de la seva recerca de la felicitat.