«Amb la fotografia de castells busco les emocions més que la postal»

—El premi que ha guanyat és el màxim guardó al qual pot aspirar un fotògraf?

—Avui dia el món de la fotografia està tan globalitzat que no sabria dir quin és el premi més rellevant. És cert que aquest és important, són uns guardons d’escala mundial que tenen dues categories, professional i no professional.

El que jo he guanyat, en l’apartat professional, està dins de la categoria d’Esdeveniments, i a dins d’aquesta, Esdeveniments competitius. Al 2011 ja havia quedat finalista en la categoria de vídeo, amb el documental Som Castells, i el 2013 vaig rebre una menció d’honor amb la sèrie El cel dels castells, un conjunt de fotos zenitals de diverses pinyes.

—Quina història hi ha, darrere de la sèrie que ha guanyat?

—La sèrie es diu A human tower victory, i correspon a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, durant el Concurs de Castells del 2018. Volia presentar les diferents fases de la colla, des de la canalla, la construcció de la pinya, la celebració, els nervis i l’èxtasi final, perquè vaig tenir la sort que la Vella va guanyar.

El Concurs té una particularitat, i és que és complex treballar-hi, perquè no pots avançar el resultat. Has d’escollir bé on vols anar, on vols estar, i esperar que tot surti bé a nivell fotogràfic. Triar si vols fotografiar un castell en concret perquè penses que serà important, decidir si el vols fer des de fora o des de dins… els castells són imprevisibles, i al Concurs encara més.

Quan vaig arribar a casa i vaig veure el material vaig identificar que hi havia aquesta sèrie completa, que era xula a nivell de discurs narratiu, perquè tenia una mica de tot, i amb un bon final, la victòria de la Vella.

—Quan va saber que tenia un material excepcional?

—Quan es va saber que la Vella era la campiona, en el moment de la celebració, jo estava amb ells. El fet d’estar en el lloc i el moment correcte em va fer pensar que podria treure bon material. Però amb els castells, fins que no arribes a casa i ho mires, no ho pots saber, perquè pot ser que t’hagi sortit borrós, mogut, amb ulls tancats o gent entremig.

—Què busca, quan fa fotos de castells?

—Emocions. No m’interessa tant la postal, tot i que penso que és un recurs interessant i necessari, però particularment prefereixo els detalls, les mirades, les cares, els sentiments. Tot això va una mica en la línia del que crec que és una bona foto. Ha de fer pensar i remoure alguna cosa a dins quan la veus.

—Quin percentatge de tècnica i quin d’instint hi ha, en una bona foto de castells?

—I també de coneixement casteller! Jo no he sigut mai casteller, ni ningú a la meva família. Vaig començar a poc a poc i n’he anat aprenent. Tot i que no soc un expert casteller, estant a les places, coneixent els castellers, vas veient com funcionen, i això també ajuda molt a l’hora de fer les fotografies, i penso que és el que marca la diferència avui dia, que hi ha tanta gent a plaça fent fotos.

En el pla tècnic, les coses passen molt ràpid, has de saber disparar les càmeres amb rapidesa per no perdre res.

—La Marató de TV3 d’enguany també ha escollit una foto seva per al seu cartell. S’està especialitzant en foto castellera?

—Intento que no sigui així, perquè també faig moltes altres coses. Però és cert que la foto castellera és la que m’ha donat més renom. Penso que els valors que transmeten els castells són globals i universals, i nosaltres ja els tenim molt interioritzats, però a fora, les persones que els veuen per primera vegada, no tant.

Això és el que pot passar amb aquest tipus de concursos de fotografia, jo els entenc com una manera de promoure la cultura catalana i els castells, no m’ho prenc com una cosa personal, perquè al final al jurat hi ha una mirada molt subjectiva, i això s’ha de relativitzar.

Està molt bé guanyar premis, però més enllà d’això, el més interessant és que els castells i la cultura catalana es coneguin a fora. Quant a l’encasellament, m’agrada reivindicar que la fotografia que faig va més enllà dels castells.

Amb ells m’ho passo molt bé en un moment puntual de l’any, però la resta del temps faig altres projectes, m’agrada la fotografia documental i el fotoperiodisme vinculat a l’actualitat, a les coses que passen a la ciutat, als viatges. Sempre busco anar més enllà, tot i que al final, el que acaba traient el cap, i no me’n queixo pas, són els castells.