«Em diuen que soc forta, positiva i valenta, però és que no tinc pla B»

—L’origen d’aquest llibre és la taca que veiem a la coberta. Per què la va pintar i què va venir després?

—La vaig pintar un vespre a casa, amb les aquarel·les del meu fill. Vaig dibuixar una taca rosa i li vaig afegir una gota de tinta xina negra, i aquesta forma em va recordar el càncer que estava patint, i també un avortament que havia tingut. Em va fer pensar que el cos fa coses molt lletges i horribles, però també fa coses meravelloses. Tot això ho vaig expressar a través de les xarxes socials i, a partir de llavors, als vespres, feia una taca o un text, i ho anava publicant a les xarxes. Al cap d’un temps, parlant amb la Sandra Ollo, de l’editorial Acantilado, em va animar a provar de fer una maqueta per veure com quedaria un llibre. La vaig fer jo mateixa, ens va semblar una bona idea i vam dir de publicar-lo. El que em va fer més il·lusió de tot, però, va ser que els deu euros que val el llibre se’n van a la Fundació FERO, dedicada a la investigació oncològica, i creada pel doctor Baselga, que ha escrit el pròleg del llibre.

—Aquella taca es va convertir en un llibre que ha cridat molt l’atenció. Pensava que tindria aquest recorregut?

—Cert, ja anem per la segona edició. Crec que ha agradat perquè és un diari d’emocions, un viatge en què pots riure i plorar. A més, és un llibre molt lleuger, sense cap pretensió, sobre una noia a qui li ha passat tot això i que ho explica de manera transparent, des dels minuts a la sala d’espera fins a quan li donen una mala notícia. A més, fa treballar la imaginació, perquè el text que a mi m’inspira una taca, potser a altres persones els inspira una altra cosa. D’altra banda, parla d’un tema que moltes persones pateixen, i penso el fet que sigui solidari també és un plus. Ha sigut una aposta de molta gent, des de la xarxa de distribuïdors, que tenen un marge molt petit, i molts hi han renunciat, a la mateixa editorial Acantilado i també dels diaris i les ràdios, amb el ressò que n’heu fet.

—A qui està arribant, aquest llibre?

—A més de la gent del meu voltant, també m’arriba que se l’han llegit persones que estan patint o han patit càncer, que hi ha persones que el regalen, empreses que han decidit comprar-lo com a regal de Nadal… hi ha una mica de tot. Al principi em feia por que a la gent de les xarxes, que em seguien i ja coneixien els meus textos, no els interessés, però no ha sigut així. Quan llegeixes un post al metro o a l’autobús, és molt diferent de tenir-ho tot recollit en un llibre on hi ha silencis: ara hi ha molt de text, ara n’hi ha molt poc, ara et mires la taca… Si estàs a casa, al sofà o al llit, pots tenir aquest punt de trobar el que dic i el que sento. També per la forma que s’ha imprès, el tacte que té, és com un petit tresor. Per a la mateixa editorial Acantilado és una raresa, perquè no és el típic llibre de col·lecció de l’editorial. Li hem volgut donar aquest to, com de petit regal, que pots donar no només a qui estigui passant la malaltia, també simplement a algú que estigui passant un mal moment, perquè penses que es pot animar. Moltes persones l’han rebut com un llibre molt positiu, i de fet jo tampoc no vull fer pena. He rigut, he plorat, m’he emocionat, el que vull transmetre no és només dolor, sinó que el càncer és una malaltia dura, però també té moments macos.

—Amb quina voluntat va decidir publicar aquests pensaments?

—La veritat és que va sorgir així, i no ho vaig pensar massa. El que m’ha fet més il·lusió és que els diners de la venda anessin a FERO. Imagina’t que arribem a aconseguir quinze mil o vint mil euros! Amb això es podrien fer moltes coses, i jo no podria donar aquests diners directament. Per això, que hagi agradat, que l’editorial hi hagi apostat i que tanta gent s’hi hagi bolcat, ja ha sigut un regal. Falta molt perquè la investigació oncològica trobi solucions, s’ha de seguir investigant i, si jo mateixa he pogut participar d’assajos clínics i ser tractada per la sanitat pública, què menys que fer aquest regal.

—La gent que acompanyem els malalts, sovint els fem el discurs del coratge i la fortalesa, però vostè ens recorda que tenen tot el dret d’enfadar-se.

—Moltes vegades em diuen que soc una persona forta, positiva i valenta, però és que no tinc un pla B. Jo no em veig així, però faig el que puc. He tingut moments de depressió, he plorat, i ho he passat malament. Però sempre he pensat que l’actitud és important. Després, també has d’estar envoltat de gent que t’ajudi, sentir que no lluites sol. I confiar en l’oncòleg. Jo, a més, tinc la sort que tinc un fill, i no vull que recordi una infantesa trista, així que intento que pugui fer el màxim de coses, com qualsevol altre nen. D’altra banda, hem de pensar que també ho passen malament la família, els acompanyants, els metges, els infermers, fins i tot els administratius que et donen hora. En aquesta malaltia els malalts són els protagonistes, però els que ens envolten també pateixen.