«Beirut té moltes vides i moltes cares, adaptar-s'hi no és gens difícil»

Tomás Alcoverro presenta aquest vespre la seva primera obra en català, en què descriu diversos aspectes de la vida a la capital del Líban a través de la seva pròpia experiència, després de cinc dècades a cavall entre les ciutats de Beirut i Barcelona.

—Un barceloní a Beirut no és un dietari, ni un recull de cròniques, sinó un recull de mirades sobre diferents aspectes i persones de la ciutat. Com se’l va plantejar, aquest llibre?

—Com vostè ja sap, fa molts anys que visc a Beirut, i les cròniques que envio per al diari [La Vanguardia] són sobretot informatives o d’anàlisi política, el tipus de feina que fa un corresponsal. Però ara tenia ganes d’explicar coses més concretes, aspectes de la meva vida, i una mica tot allò que em sorprèn de Beirut, que sempre he dit que també és la meva ciutat. Tenia ganes de fer un altre tipus de feina, més literària, personal, fins i tot autobiogràfica.

—Vostè va arribar a Beirut com a corresponsal fa gairebé cinquanta anys. A hores d’ara segueix sent un periodista a Beirut? Com s’ha anat modelant la seva relació amb la ciutat i els seus habitants?

—Jo segueixo sent un periodista a Beirut, i també un barceloní a Beirut. Però és cert que sempre m’he anat adaptant a la ciutat, que ha passat per moltes èpoques. Al començament, quan hi vaig arribar, era una ciutat tranquil·la i confiada del Mediterrani Oriental, una ciutat en pau, però després va venir una guerra terrible que va durar quinze anys, i sempre m’hi he anat adaptant.

—Al llibre inclou reflexions sobre el sentiment de pertinença, i parla per exemple d’«Escollir entre dos mons o viure entre dos mons». Quina ha estat la seva tria?

—Les meves arrels no tenen cap misteri, jo soc nascut a Barcelona i soc d’aquí, i per tant en aquest aspecte no tinc cap problema d’identitat. El que passa és que Beirut es pot complementar molt bé amb altres ciutats, perquè és un lloc que, per a l’estranger, és bastant fàcil. Beirut té moltes vides i moltes cares, i, amb tota franquesa, li he de dir que adaptar-s’hi no és gens difícil. Per posar-li un exemple, no sé si hauria pogut viure al Caire tant de temps, no ho crec. La part occidentalitzada de Beirut és més lliberal i oberta, i fa que un occidental hi pugui tenir una vida lliure i molt còmoda.

—També assegura, en referència al Líban, que «El fet de ser català m’ha permès sentir, entreveure, no sé si entendre, un país tan petit però tan variat i complex».

—L’Orient Mitjà és un tema de matisos, hi ha moltes comunitats i sensibilitats. I crec que els catalans tenim també aquest sentit d’adaptació i de ficar-nos una mica en la pell de l’altre, de pensar que estem en un món amb moltes diversitats i diferències.

—Al seu llibre també esmenta l’historiador francès Henri Laurens, qui afirma que «Si heu entès alguna cosa del Líban, és perquè us l’han explicat malament». Vostè ha arribat a comprendre el país?

—Fins a un cert punt, i partint de la base que les coses no són totalment clares, sinó que tot són matisos. Li posaré un exemple que se m’acut i que serà molt clar per als lectors. Quines diferències hi ha entre un cristià i un musulmà? Molta gent diu que els cristians van vestits d’occidentals, i els musulmans no. Això, com es pot imaginar, a més de ser una tonteria, és caure en una visió molt deformada de la realitat. Les coses no es poden reduir d’aquesta manera.

—En el llibre vostè apareix en una fotografia, que també és la que il·lustra aquesta entrevista, al davant de la Sínia de Beirut, i comença fent-ne referència. Quin simbolisme té, per a vostè?

—M’agrada perquè és com una metàfora. Aquesta sínia, fins i tot en els moments més greus de la guerra, seguia girant. Beirut pateix molt, i malauradament patirà molt, els problemes se li acumulen. Sembla que un dia s’enfonsa, però l’endemà continua girant i girant.