Els xilens que viuen a Tarragona: entre la preocupació i l'optimisme

Por, preocupació i tristesa. Però també eufòria i optimisme. Amb aquestes paraules Paula Varas, Marina Canton, Denise Fresard i Francisco Alvear defineixen com viuen la crítica situació del seu país, Xile, des de la distància. Por, preocupació i tristesa, per la vulneració de drets humans que està patint el seu poble. Eufòria i optimisme, en veure que les coses poden canviar amb la resposta de la gent davant la repressió. La capital, Santiago de Xile, i pràcticament totes les ciutats del país s’han convertit en un espai de lluita pels drets de tots els ciutadans. Una revolta iniciada principalment per estudiants però que ha rebut el suport de la major part de la població.

Alvear, que fa 15 anys que viu a Catalunya i és professor d’universitat i activista social, va explicar que «Xile és un país capitalista i ha creat un sistema econòmic que es basa en l’endeutament a tots els nivells». «Fins que arriba un moment en què la gent no pot pagar i s’empobreix, fet que ha provocat uns nivells de delinqüència mai vistos a Xile», va afegir Fresard, que es escriptora i només fa 7 mesos que és a Tarragona.

L’augment d’aquesta pobresa ha anat acompanyat del creixement de la corrupció, sobretot entre els càrrecs polítics. Els quatre xilens explicaven que s’ha privatitzat la sanitat, s’han privatitzat les pensions, també l’aigua i l’educació. Tot això i molts comentaris de burla d’alguns ministres del govern xilè respecte a les dificultats que pateix el poble, ha fet que la gent senti que s’enriuen d’ella, es cansi i surti al carrer per defensar els seus drets. Alvear explica també que «totes les empreses privades que ara tenen el poder de tots els sectors que s’han externalitzat estan en mans dels polítics, que l’únic que volen és lucrar-se econòmicament, que és la lògica del mercat, i no li pots dir al sistema capitalista que renunciï a guanyar». I va afegir: «Tota la lluita social xilena de l’últim temps apunta a la fi d’aquest model econòmic basat en el lucre».

Varas, consellera de Nova Ciutadania a l’Ajuntament de Tarragona va advertir que «ens estem adonant que Espanya està vivint un procés d’inici similar, que està privatitzant els serveis i que la gent que pensa que serà millor no sap que, al cap i a la fi, qui perd és la mateixa gent». Canton, que és il·lustradora i fa 3 anys que viu a Tarragona, assegura que quan sent polítics i opinadors espanyols a favor de l’externalització de les pensions i d’un model similar al xilè li entren «suors fredes». «Realment pateixo, perquè la meva àvia cobra 300 euros mensuals», va afegir. Canton explicava que «no pot ser que aquests serveis bàsics estiguin en mans d’algú que hi guanyarà diners, perquè no pensarà en la gent sinó que pensarà en ell mateix».

Per entendre que significa viure a Xile actualment, Varas va explicar que «el país, durant el cop d’Estat, va patir moltes violacions als drets humans i, amb l’arribada de la democràcia, producte de la mobilització popular, en lloc de canviar el model i buscar l’Estat del benestar, que és el que esperava la gent, s’aprofundeix cap a pitjor en aquell model, moment en què es comencen a privatitzar tots els serveis públics de l’Estat». Sobre això, Canton va dir que «l’actual constitució xilena és la de l’any 1980, és la de Pinochet, la de la dictadura». «Per a mi, la constitució no només va ser una eina per legitimar-se Pinochet, sinó que també va ser una forma per deixar-ho tot ben lligat», va afegir Canton.

Segons Varas, el poble es cansa quan s’adona de les injustícies que està patint, i una d’elles és quan «es descobreix que hi ha una col·lusió entre les empreses farmacèutiques per posar un preu per a elles enriquir-se, fet que després passa amb més productes, com el paper higiènic o el pollastre». Sobre això, Fresard va assegurar que «el capitalisme es basa en la teoria del lliure mercat, però en altres països la col·lusió està penada, perquè quan tots els empresaris es posen d’acord en els preus no hi ha competència, i això és un delicte, menys a Xile, ja que el president Lagos així ho va decidir».

Pel que fa a la revolta del poble envers el govern i l’autoritat, Fresard va assegurar que «aquesta explosió social que apareix ara, no sorgeix d’un dia per l’altre, ve de fa anys». També va assegurar que moltes associacions s’han anat reunint pacíficament durant molt temps per fer front a les injustícies, i Canton va afegir que revoltes, tot i que no tan significatives com l’actual, n’hi ha hagut sempre. Alvear va concloure que, com també passa aquí, «hi ha un divorci entre la classe política i la ciutadania». I va afegir que, des del seu punt de vista, «el que s’està vivint és el més semblant a un estat prerevolucionari». Varas va defensar també que «el govern s’ha equivocat en intentar aturar aquesta mobilització popular a través de la repressió, perquè el poble s’ha plantat davant».

La solució

Segons Canton, «primer de tot cal aplicar mesures de contingència urgentment, com l’augment del sou mínim o acabar amb la privatització de les pensions, entre d’altres». «A llarg termini, crec que s’ha de fer una assemblea constituent que reformi la constitució perquè si ho fan els polítics actuals res canviarà», va afegir. Segons Fresard, «el govern té el poder i el suport de l’exèrcit, i no els importa que la gent surti al carrer com està fent, perquè prefereixen reprimir que fer les reformes necessàries. L’única possibilitat és que els militars tinguessin la decència de no posar-se del costat del poder, sinó de la gent». Per a Alvear, «la solució seria la dimissió del president Santiago Piñera».