«Jo soc florista des d'abans de néixer, perquè l'àvia i la mare ja ho eren»

—Quan el va aprendre, l’ofici de florista?

—Jo soc florista des d’abans de néixer. La meva àvia i la meva mare ja ho eren, i nosaltres vam créixer fent rams de flors.

—On les venien, aquelles flors?

—A la carretera del Cementiri número 5 de Tarragona, on encara hi som. Després van obrir una floristeria a la Rambla Nova, que llavors encara no es deia així. D’aquesta manera és com van començar.

—Quins records té, de petita, de veure la mare i l’àvia venent flors?

—En tinc records molt bonics, perquè nosaltres érem molt petits i recordo, per exemple, que els dijous anàvem a vendre flors al mercat.

—D’on provenien aquelles flors que venien les dones de casa?

—Flors com ara els clavells els anàvem a buscar a Mercabarna, a Barcelona. I també en cultivàvem a casa. Allà hi fèiem dàlies, crisantems, margarides… flors més antigues.

—Per què diu que són antigues, aquestes flors? Tant han canviat, els gustos?

—Han canviat molt, avui dia clavells i dàlies es compren poc. Ara agraden coses més silvestres, Liliums, Anthurius, roses…

—D’entre totes, quina és la reina de les flors?

—La rosa i, principalment, la de color vermell.

—D’on provenen les flors que venen avui dia?

—Ara passen uns camions per Tarragona. Les roses les porten d’Holanda o de Colòmbia, i la resta, de Barcelona i altres països.

—Quantes floristeries tenen ara?

—En tenim tres. La meva neboda, la Cefa Mohedano, està al davant del Moto Club, a la Rambla; després tenim aquesta on estem ara, a la plaça de Verdaguer, i la casa pairal, que és on fem la feina i que també és floristeria, a la carretera del Cementiri.

—Qui compra flors a Tarragona?

—Jo aquí hi vaig venir molt jove i llavors era el centre comercial, hi havia un altre tipus d’ambient, fèiem festes a la nit i veníem flors a la gent. Va ser una època molt, molt maca. Ara tenim una clientela fixa i també gent que passa per aquí. Ens compra flors tota mena de gent, joventut, mestresses de casa i també els senyors.

—Encara es compren flors, simplement per tenir-les a casa, més enllà del ram per regalar?

—Sí. No molta quantitat, perquè la crisi també ha fet una mica de mal, però encara ens en compren.

—La flor és un caprici car?

—No, les flors no són un luxe car, perquè n’hi ha de tota manera i es pot comprar la quantitat que es vulgui, no cal agafar rams o dotzenes, ens adaptem a tot. Es pot comprar una sola rosa, ramets de margarides, un parell de liliums… el que es vulgui.

—Tarragona té un clima favorable per tenir flors a casa?

—A l’estiu no és gaire bo, ni que posis polvets a l’aigua perquè les flors et durin més, és una mica difícil que aguantin. La resta de l’any està bé, et poden durar vuit, deu, quinze dies…

—Des de la seva experiència, com veu el futur de l’ofici?

—Jo penso que sí que té futur. A Reus hi ha una escola de jardineria i floristeria, i per Tot Sants vam tenir treballant una noia d’aquest centre, i va anar perfecte.

—Els veiem passar fred, calor i invertir moltes hores, sobretot els caps de setmana i festius. Li compensa prou?

—Ser florista m’agrada perquè ho he mamat i no sabem fer res més. Però també perquè és un ofici de tota la vida i és bonic.

—El Gremi de Pagesos li acaba de fer un reconeixement. Com l’ha rebut?

—Ha sigut molt bonic perquè no m’havien donat mai cap premi, i em va fer molta il·lusió. Saps què passa? Com que som molt coneguts, col·laborem amb molta gent, amb entitats, el Nàstic, els Pagesos, la Creu Roja, els Xiquets de Tarragona… i van tenir aquest detall. La cerimònia va anar molt bé, i aprofito també per donar-los les gràcies.