«Aquí podria menjar pasta a totes hores »

Arnau Bergadà és un tarragoní de 21 anys i és a Torí (Itàlia) des del mes de setembre per continuar la carrera acadèmica. Estudiant a la Universitat Politècnica de Torí, s’hi estarà fins al mes de febrer després del seu pas pel Col·legi Sant Pau Apòstol i la Universitat Rovira i Virgili, amb la carrera d’Enginyeria Mecànica. A banda, ha estat entrenador del Club Tennis Tarragona.

—Quins motius el van portar a anar a Torí?

—El principal motiu van ser les ganes de viure una experiència com ho és l’Erasmus, el qual, pel que m’havien explicat, permetia conèixer molta gent, una cultura nova, una altra llengua i una manera diferent de viure el dia a dia mentre podia continuar amb els meus estudis. De tots aquests motius, el que em va fer convèncer fa ser el fet d’aprendre l’italià, un idioma que des de ben petit que m’agrada.

—Quina va ser la seva primera impressió en arribar-hi?

— Tot i que no coneixia la ciutat de Torí, havia tingut la sort d’estar en altres ocasions a Itàlia, per tant ja coneixia a grans trets com és el país i la seva gent, però mai hi havia estat una temporada llarga. La veritat és que no hi ha gran diferència entre Itàlia i casa nostra. Som països i gent mediterrània amb costums i formes de vida semblants. De totes formes, la primera impressió va ser que el clima era totalment diferent. Torí és una ciutat que se situa en una vall, envoltada dels Alps italians i francesos, pel que la majoria de dies hi ha núvols baixos i boirina i hi fa bastant més fred. Els dies també són més curts, pel que els horaris són més europeus que a casa nostra, aquí tot va una mica abans.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com se l’havia imaginat?

—Per sort, tinc diversos amics que han viscut aquesta experiència abans que jo i m’ho havien pogut explicar, per tant, el canvi va ser més o menys com me l’esperava. Això no treu que el simple fet de marxar de casa i ser lluny de la família suposa un canvi força gran, sobretot en els hàbits i les rutines i a poc a poc en la forma de viure i de veure les coses, i més per a la gent com jo, que fins aleshores havíem viscut sempre a casa.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

— La principal diferència és el fet de no viure a casa, amb la família. Jo visc en una residència d’estudiants, per tant, puc dir que aquí hi visc amb amics i amigues. També, els horaris diaris els he canviat sobretot en les hores de menjar, dinant i sopant fins a 2 hores abans del que estava acostumat, i pel que fa als hàbits alimentaris he intentat mantenir-los menjant variat, tot i que aquí podria menjar pasta a totes hores...

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—Sens dubte, el que més trobo a faltar és a la meva gent. La família, el meu germà petit, la meva xicota i els amics i amigues de sempre. També trobo a faltar el clima de Tarragona, i el simple fet de poder anar caminant a tot arreu. Torí és una ciutat gran, i les distàncies solen ser grans. M’he adonat que el que trobo més a faltar són les coses senzilles, com ara anar a dinar a casa les àvies, estirar-me al sofà de casa després de sopar, entrenar als petits i les petites del tennis, anar a fer una birra a la plaça de la Font i totes les estones amb la Laia.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—Segurament, els bons restaurants de pasta i pizza. Es nota que ho viuen amb passió, i no hi ha lloc on es mengi malament. És cert que a casa nostra tenim molt bons restaurants italians, però pocs on facin la pasta artesanalment o la pizza en un forn de pedra.