Diari Més
Ignacio Morgado Bernal

Catedràtic de Psicobiologia i director de l'Institut de Neurociències de la UAB

Psicologia

«El cervell d'una persona enamorada és diferent del d'una que no ho està»

Aquest dilluns a les 19 h Ignacio Morgado impartirà la xerrada ‘La química de l’amor. L’amor passional’ al CaixaForum Tarragona

El doctor Ignacio Morgado en una imatge recent.

«El cervell d'una persona enamorada és diferent del d'una que no ho està»Cedida

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

—Com és el cervell d’una persona enamorada?

—És diferent del d’una persona que no ho està. L’enamorament és un estat emocional i totes les emocions responen a una activitat específica del cervell. Generalment, hi està implicada l’estructura més clàssica de les emocions, l’amígdala, però en el cas de l’enamorament passional, aquell que senten sobretot les persones més joves, hi estan implicades també altres àrees. Per exemple l’escorça prefrontal, la part més anterior i evolucionada del cervell. En el cas de l’enamorament passional, aquesta part racional del cervell no s’activa, sinó que s’inhibeix i, per això, l’enamorat pot pensar en poques coses que no siguin l’objecte del seu amor. És per això que se sol dir que l’amor és cec.

—Així doncs, podem concloure que la ciència i, més concretament, la neurobiologia, pot explicar l’enamorament?

—La neurobiologia pot explicar en bona mesura no només l’enamorament, sinó totes les emocions. Sabem, per exemple, que en l’enamorament passional, jove, el cervell segrega una substància de caràcter estimulant, la feniletilamina, que és una mena d’activador i és responsable d’aquell estat intens que fa pensar que allò que sents és tan fort que no s’acabarà mai, que durarà tota la vida.

—L’enamorament segueix uns patrons?

—L’enamorament és molt diferent entre una persona i una altra. Sí que podem dir que la característica principal en totes les persones és que és un estat passional intens, però les causes que el produeixen o el tipus d’enamorament, en el sentit del lligam que establim amb la parella, pot canviar en funció de moltes circumstàncies. Una de les més importants és l’edat: no és igual enamorar-se als quinze anys, que als trenta o als setanta.

—Ens ha explicat que en les persones joves és més passional. I en la resta?

—L’enamorament de la gent jove és intens, et subjuga, et captiva. Les persones grans, quan ens enamorem, podem sentir una forta atracció cap a la parella, un estat d’eufòria, un plaer o afecte gran, però és un estat emocional més contingut, modulat, controlat pel raonament, que és el que precisament queda més inhibit en la personalitat jove enamorada.

—En l’elecció de la parella també hi intervenen factors neuronals?

—Absolutament, però sempre molt condicionats per l’educació i la cultura. Gairebé tot el comportament humà és resultat de la interacció entre factors genètics, és a dir, heretats dels pares, i factors educatius i culturals. A l’hora d’escollir parella, s’ha demostrat que la bellesa o l’atractiu físic té uns components heretats importants, hi ha una determinada figura femenina que és la que més atrau als homes. Però això no vol dir que els homes només se sentin atrets per aquesta característica. La formació cultural que pot tenir una persona gran, madura, pot fer que factors emocionals, culturals, de relació humana o comportament, puguin influir tant com la figura física. Quan ets jove, aquesta és important, de gran et pots enamorar d’un caràcter, d’una manera de ser. Això no vol dir que l’aspecte físic deixi de jugar el seu paper, però són coses que van canviant al llarg de la vida. El que podríem dir és que, des de l’adolescència a la maduresa, conforme avança la vida, allò estrictament biològic i hereditari perd força i en guanya allò cultural, el que forma part de la maduració de la persona. Quan som grans, prima més el raonament que la impulsivitat de caràcter hereditari, que és el que et porta a enamorar- te de manera tan fogosa en l’adolescència i et fa pensar que l’amor no s’acabarà mai. En aquest punt, puc explicar que una psicòloga americana ha estudiat una mostra d’enamorats adolescents passionals i ha estimat que el t’estimaré tota la vida dura per terme mig disset mesos.

—A la conferència que impartirà aquest vespre a CaixaForum Tarragona parlarà d’aquestes qüestions?

—Sí, parlaré de tot això i de moltes coses més. Serà una sessió molt divertida, però cal tenir clar que parlaré sempre des de la perspectiva científica. No serà un consultori de relacions de parella, sinó que explicaré les variables científiques que hem pogut comprovar que intervenen en la relació de parella, i que, com ja he dit, té components biològics, culturals i també un de molt especial i que exposaré en la xerrada, i que és el dels lligams que s’estableixen entre persones que porten ja un temps juntes, que poden ser molt forts i superar l’enamorament de base.

tracking