Moncunill, una família amb molt d'ofici

Corria l’any 39 quan Joan Moncunill Serra, fill de La Masó, va obrir un petit negoci a la Rambla Vella de Tarragona. Venia de família de pagesos però la terra no li agradava massa, així que havia marxat a Barcelona a aprendre l’ofici d’electricista. Va trobar un local al número 49, i allà va obrir Electricitat Moncunill. L’establiment no ha tancat mai, i a dia d’avui, vuitanta anys després, el porten el seu fill Francesc i les seves dues netes, Sandra i Mona. En Francesc pot contar la història del negoci perquè hi va fer cap ben aviat, amb només catorze anys, i va aprendre l’ofici del pare: «Ell volia que estudiés però a mi no m’agradava gens, així que vaig començar a treballar d’aprenent amb el pare, carregant una senalleta d’espart, que era la nostra caixa d’eines, i fins ara, que al maig faré 75 anys».

Tot i estar en plena postguerra, els Moncunill van tenir feina ben aviat. «Igual posàvem vidres, com arreglaven cossis de llauna. El pare també sabia arreglar motors i bombes, i això li va permetre fer el manteniment d’algunes fàbriques i també de diverses cases de vins que en aquella època hi havia a Tarragona», recorda el Francesc.

Des de llavors que aquest tarragoní ha estat sempre al negoci, treballant incansablement i adaptant-se als canvis que s’han succeït durant tot aquest temps. «L’ofici ha canviat una barbaritat, des que anàvem amb un trist fusible. La nostra generació hem passat de moure’ns amb carro i una mula, com feia jo per anar a veure a la família al Morell, a anar a la Lluna. Penso que no tornarem a viure un canvi d’aquesta magnitud», raona en Francesc. De tot, n’ha après treballant, com ja ho fa fer de jovenet. Llavors, explica, «el més important era tenir un bon oficial i ganes d’aprendre».

Per les seves mans han passat centenars d’instal·lacions de la ciutat, des de la Catedral a la Chartreuse, passant per la Tabacalera, esglésies i escoles. Entre els clients hi compta també molts amics, així com generacions de tarragonins que han anat llegant la confiança en els Moncunill de pares a fills. «A Sanitat, per exemple, hi vaig començar a anar quan era un aprenent, i ara encara hi continuem treballant. D’allò fa cinquanta anys, i en certa manera, t’arribes a estimar una mica l’edifici, com si fos una mica teu», explica el Francesc.

Les seves filles, Sandra i Mona, també van acabar fent cap a l’empresa, on hi porten la gestió del dia a dia. «En realitat, això és com si fos casa nostra», apunta la Sandra. La seva germana afegeix que han arribat fins aquí «gràcies a la clientela, que és el més important que tenim», però sobretot «per la passió del pare, perquè sense aquesta passió, tampoc no hi seríem». El Francesc, que cada dia a les sis del matí ja trafegueja per la botiga, els retorna els compliments: «Gràcies a Déu que elles també estan aquí, si no, ja ho hauria engegat», admet. I afegeix orgullós que ara ja té qui segueixi l’aventura: el seu petit «angelet», que no és altra que la seva neta Àlex.