«Aquesta societat és com un rusc, tots estan tallats pel mateix patró»

Tomàs Forteza és de Tarragona, té 36 anys i en fa sis que viu al Japó. És representant tècnic de vendes en exportació a Nippon Ceramic Co. Ltd. Actualment viu a la ciutat de Tottori. Nascut l’any 1983, va estudiar la diplomatura d’Enginyeria Tècnica Agrícola per la Universitat Rovira i Virgili i la llicenciatura de Ciència i Tecnologia dels Aliments per la Universitat de Barcelona. Es defineix com a «cuentista, tot i que per això no cal cap titulació especial».

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Llarga i variada. «Yo he visto cosas que vosotros no creeríais».

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Volia aprendre una nova llengua molt diferent del que havia estat estudiant fins llavors i vaig acabar petant en aquesta illa amb la idea inicial de quedar-me només un any. Després va venir la típica història de «boy meets girl» i... aquí seguim.

—Quina va ser la seva primera impressió en arribar-hi?

—Ei, aquesta societat és com un rusc! Tots estan tallats pel mateix patró!

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com se l’havia imaginat?

—Botigues que no tanquen mai, manca de vacances, elevada jerarquització a les famílies i a la feina, vàters que et parlen, maid coffee, màquines expenedores per totes bandes i en els llocs més inesperats, consumisme extrem, Pachinko, banys públics, fruita que val més que un ronyó humà, perfeccionisme desmesurat... No, no va ser gaire sorprenent.

—Quines són les principals diferències entre el Japó i casa seva?

—Primer, la puntualitat. Segon, que no hi ha papereres però està tot sempre tan net que fa por. Tercer, que es dina a les 12 h., se sopa a les 19 h. Horari Europeu (els «estranys» potser som nosaltres...). Quart, les cases petites. Em dono cops de cap per tot arreu. I, cinquè, que el Nadal el celebren menjant pollastre del Kentucky Fried Chicken.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—Les dunes de Tottori, suposo. També som coneguts per les peres i els crancs. I per ser la província del Japó més despoblada. El delegat provincial del Govern es disfressa de cranc per atreure gent però sembla que cada vegada en vingui menys... Veniu a Tottori!

—Què destacaria de la manera de treballar del país? Les conductes són similars o diferents a les de l’Estat espanyol?

—Similars, esteu de conya? Si a casa nostra necessitessis el hanko (segell) de set caps diferents per tal que t’aprovin un simple informe, hi hauria morts a palades!

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—M’han demanat la recepta dels tacos. I m’han arribat a preguntar que des de fa quan que el meu país està en guerra.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—Tenir sol més de 5 hores seguides, poder parlar amb franquesa, prendre’m un gelat mirant el Mediterrani, passejar per la Part Alta el diumenge al matí, destrossar-me el fetge al Barenys... I, per sobre de tot, més que res del món, rodejar-me dels amics i la família.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—Tenir els carrers nets com una patena és una cosa que trobo molt a faltar quan torno a casa. I no ficar-se en la vida dels altres també.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—Defineix «aviat» en un marge d’uns 20 anys.