De Tarragona a Lafayette (Louisiana, EUA)
Societat
«La gent és molt aficionada als esports universitaris»
Mariona Pérez està estudiant Business Management alhora que practica el seu esport favorit, el tennis, a la ciutat de Lafayette (Louisiana, EUA)
Mariona Pérez i Noguera és una tarragonina de 19 anys que des del passat mes d’agost viu a Lafayette, als Estats Units d’Amèrica. Està estudiant Business Management a la University of Louisiana at Lafayette.
—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?
—Vaig estudiar al col·legi Lestonnac-L’Ensenyança fins a l’ESO, i després vaig cursar el Batxillerat a l’institut Antoni de Martí i Franquès. El meu primer any de carrera universitària va ser a la University of Pittsburgh, a Pennsylvania, i em vaig transferir d’univeristat. I ara actualment soc al segon any de carrera a la University of Louisiana at Lafayette, fent Business Managament.
—Quins motius la van portar a anar als Estats Units?
—Porto jugant a tennis des dels cinc anys, sempre ha estat la meva passió. Gràcies al tennis he tingut l’oportunitat de conèixer a gent de diferents parts del món i amb la que he creat grans amistats. Fa anys va sortir a la llum un projecte relacionat amb beques esportives que et permetien poder anar al Estats Units i continuar competint en el teu esport i alhora seguir amb els teus estudis universitaris. Personalment ho vaig veure com una oportunitat única i em vaig llançar a l’aventura.
—Quina va ser la seva primera impressió en arribar-hi?
—La veritat és que els Estats Units són un món completament diferent al que estem acostumats. El primer que em va sorprendre va ser la seguretat que hi ha als aeroports, la quantitat de controls que has de passar, especialment si vens d’un país estranger. Pel que fa al menjar també trobo una gran diferència, la majoria de llocs són de menjar ràpid i, si vas a un restaurant de més qualitat, tot i el menjar ser millor, continua portant moltes més calories i molts més greixos. Pel que fa al tema de l’esport, aquí als Estats Units està enfocat d’una altra manera. La gent és molt més aficionada, fins i tot als esports universitaris. La vida en general és molt diferent, com a tot arreu algunes coses són millors i altres pitjors que a casa. En general, puc dir que estic molt contenta i agraïda d’estar vivint aquesta experiència.
—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com se l’havia imaginat?
—Per sort, em vaig adaptar molt bé a les dues ciutats a les que he estat vivint aquests dos anys. Al principi sí que trobes a faltar la teva terra, però a poc a poc et vas adaptant a la nova vida i rutina.
—Quines són les principals diferències entre Lafayette i casa seva?
—La diferència horària és de 7 hores. Pel que fa al clima, és diferent, també, aquí fa moltíssima humitat, sempre estem rondant entre el 85 i el 90%. Actualment estic vivint en un apartament dins del campus i la veritat és que estic súper a gust allà. Pel que fa al menjar, aquí es dina i sopa molt més aviat, dinem sobre les 12 del migdia i sopem cap allà a les 6 de la tarda.
—Què destacaria de la manera de treballar dels Estats Units?
—Són molt diferents. Aquí la gent comença la jornada laboral més aviat que a Espanya i, per tant, també l’acaben més aviat, cap allà a les 5 de la tarda. Pel que fa als tipus de treballs, més o menys són els mateixos.
—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?
—Quelcom que no m’hagués imaginat mai, no, però sí que m’ha passat quelcom curiós. Fa qüestió d’un parell de mesos, vaig anar a jugar un torneig a la capital del meu Estat, Baton Rouge, i vaig tenir la sort de coincidir amb dues noies de Catalunya que estan en Estats diferents que el meu, i vam estar disputant el mateix torneig.
—Què és el que més troba a faltar de casa?
—Sens dubte, el que més trobo a faltar és la meva gent. La família, la meva germana, els amics i amigues de sempre. També trobo a faltar el clima de Tarragona, i el simple fet de poder anar caminant a tot arreu. La brisa del mar, les birres a la plaça de la Font, els entrenaments al Club Tennis Tarragona, els menjars de l’àvia...
—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?
—Segurament, m’emportaria cap a Catalunya els bons restaurants de crawfish (crancs de riu). Es nota que ho viuen amb passió, i no hi ha lloc on es mengi malament (excepte els restaurants de menjar ràpid, que no són bons a cap lloc). És cert que a casa nostra tenim molt bons restaurants, amb gran diversitat de menjars (dieta mediterrània), i per això és difícil trobar-ne un aquí que estigui a l’alçada.
—Té intenció de tornar aviat o de moment no?
—Encara soc al segon any de carrera, per tant, és aviat per prendre una decisió. Mai saps el que la vida et depara, per això s’ha d’estar sempre preparat. M’agraden molt els Estats Units, però com a casa enlloc. També cal considerar l’opció de poder trobar alguna sortida professional amb el tennis.