«Estava al jardí de casa amb les nenes i va aparèixer un elefant»

Cecilia Julve (Tarragona, 1978) va arribar al Congo al 2016, tot i que ha viscut més de 15 anys a l’Àfrica. És biòloga i màster en Gestió de Recursos Naturals en Medi Tropical. A Bomassa, la base del Parc Nacional de Nouabalé-Ndoki, fa de professora de les seves filles i treballa a l’ONG Wildlife Conservation Society.

—Quins motius la van portar a anar al Congo?

—Els pares ens van inculcar el plaer de viatjar des de molt aviat. A la universitat, volia marxar un any d’Erasmus. Allà vaig conèixer a un xicot molt alt, apassionat dels grans simis (goril·les i ximpanzés) i que volia anar a estudiar-los a l’Àfrica, seguint els passos de Diane Fossey o Jane Godall. Així que el vaig seguir… I l’Àfrica em va enganxar. El xicot ara és el meu marit i som pares de tres nenes!

—Quina va ser la seva primera impressió en arribar-hi?

—El Congo, com altres països de l’Àfrica Central, és una muntanya russa. És un país de contrastos. O enganxa, o s’odia. No hi ha terme mig. Normalment, res no va com hauria d’anar: de vegades és molt millor, i de vegades és pitjor, però poques vegades tot surt com ho havies previst… La primera impressió a les ciutats és molta gent, colors, música per tot arreu, olor de peix o carn a la brasa a cada cantonada, alegria i somriures. Però també pobresa, molta gent vivint a xaboles sense llum ni aigua, malalties i brutícia.

—Va ser molt sorprenent el canvi?

—Pots veure un cotxe o una residència de luxe al costat d’unes xaboles. L’absència de classe mitjana em sorprèn. Pel tema de la biodiversitat, els grans espais salvatges, els animals increïbles com goril·les, elefants o ximpanzés, la força de la natura, no deixen de sorprendre’m. I la gran pressió que s’exerceix sobre la fauna africana, que es caça per trofeus, per l’ivori o per la seva carn en alguns casos. I a Bomassa, veure elefants al jardí, o micos als arbres que ens miren quan juguem a bàdminton són experiències que no oblidaré mai. Un veritable jardí de l’Edèn enmig de la selva.

—Quines són les principals diferències entre Bomassa i casa seva?

—És com viure en mons paral·lels. Els pobles autòctons (pigmeus) depenen de la selva i molts són seminòmades. Viuen en unes cases de branques i altres elements vegetals que es diuen mungulus. És una gran experiència compartir amb ells algunes tradicions. Als pobles propers les cases no tenen aigua, ni electricitat. Nosaltres vivim a la base del parc, així que sí que tenim aigua corrent (hem de filtrar-la perquè sigui potable) i electricitat (tres hores al matí i tres a la tarda). No hi ha horaris de menjar i es mengen coses molt diferents, com ara tèrmits, escarabats... I mulengue, vi local fet amb la saba de la palmera. I posen pebre (molt picant) a tot.

—I els indrets més peculiars?

—Nouabalé-Ndoki és probablement un dels llocs més salvatges que queden a l’Àfrica subsahariana. És possible visitar els goril·les habituats a la presència humana, navegar pel riu Sangha i en l’estació seca prendre un esmorzar –o una cervesa– en un dels bancs de sorra que es formen.

—Què destacaria de la manera de treballar dels congolesos?

—El Congo és pioner en la conservació de les àrees protegides per una col·laboració público-privada. La tasca és encara titànica per aconseguir salvar la increïble biodiversitat. Així que les ONG internacionals ajuden al govern per gestionar les seves àrees protegides, ja que aquestes encara necessiten suport tècnic i financer que justifiquen la nostra presència allà.

—Des que va arribar, ha viscut o quelcom curiós?

—La primera va ser als pocs dies d’arribar a la nostra nova casa. Estava al jardí jugant amb les nenes perquè feien obres a casa, i va venir un treballador per dir-me que entrés perquè havien escoltat un elefant. Bastant incrèdula li vaig fer cas, i va aparèixer l’elefant. Una altra vegada ens van portar a un elefant orfe. Vam estar uns dies cuidant-lo, intentant donar-li de menjar, però al final es va morir. Tenia pocs mesos. També tenim un centre de rehabilitació d’animals salvatges, on hi ha lloros víctimes del tràfic d’animals, i ara tenim dos micos orfes. Pel costat humà, em va sorprendre l’acollida de les dones del poblat quan vaig arribar amb la meva filla que acabava de néixer. Em van portar i sabó dient-me que aquest regal era tradició.

—Quin costum del Congo s’emportaria cap a Catalunya?

—Les xarxes socials reals són molt importants. Es viu en una comunitat, en la qual tots depenen del suport i la solidaritat dels altres, que mai falten. A les zones rurals, es viu a l’aire lliure, molt a prop de la natura. Els nens juguen al carrer.

—Té intenció de tornar aviat?

—D’aquí dos o tres anys, perquè les nenes comencen a ser grans i ara també hem de tenir en compte les seves necessitats. A més, tenim alguns projectes que ens agradaria fer a Europa.