«Una part del meu cor s'ha quedat a l'entranyable Torino»

Aida Manzano Vázquez és una jove de la Riera de Gaià de 22 anys que estudia Ciència política i gestió pública a la Universitat Autònoma i des de l’inici d’aquest curs ha estat fent l’Erasmus a la Università degli Studi di Torino, una ciutat al nord d’Itàlia.

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Vaig estudiar entre l’escola de la Riera de Gaià i l’institut d’Altafulla. Un cop vaig acabar el batxillerat em vaig mudar a Barcelona a estudiar Ciència política i gestió pública a la Universitat Autònoma de Barcelona.

—Quins motius la van portar a anar a Torino?

—Van ser moltes les coses que em van portar a anar-me a 870 km de casa a viure uns mesos de la meva vida; viure l’experiència Erasmus que em permetia començar a descobrir món, una forma de vida diferent i a créixer com a persona. Des de sempre m’havia agradat Itàlia, país que he tingut l’oportunitat de visitar diverses vegades però mai d’una forma tan profunda.

—Quina va ser la seva primera impressió en arribar-hi?

—Havia tingut l’oportunitat de visitar-la diverses vegades però mai més d’una setmana. Sabia que les diferències entre el nostre país i Itàlia n’eren poques, pertanyem a la cultura del sud del Mediterrani, però un cop allí he vist que en són més de les que pensava. Hi ha un desordre general, una burocràcia lenta i pesada, i les normes de conducció... Bastant caòtiques, pujar al bus per anar a la universitat era una aventura cada dia.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com se l’havia imaginat?

—Més o menys era com m’ho esperava, coneixes gent de diferents parts del món les quals parlen idiomes diferents totes i d’alguna manera acabes entenent-te com pots. Amb totes aquestes persones tindràs coses en comú, gustos i aficions, sempre tindràs un pla per no avorrir-te. El que sí que no m’esperava era la universitat, per experiències de gent que he anat coneixent, et diuen que estudiar és el que menys es fa i puc assegurar que, en el meu cas, tot el contrari, era una estudiant italiana més i se m’exigia el mateix que als locals. Favors per ser internacional, cap ni un.

—Quines són les principals diferències entre Torino i la Riera?

—Les diferències de viure fora de casa han sigut poques perquè ja feia dos anys que vivia fora de la casa familiar, ja sabia més o menys com és realitzar les tasques domèstiques. Però la diferència va ser que vaig començar a compartir pis amb un noi de Sèrbia, el nostre idioma de comunicació era l’anglès, el principi va ser una mica complicat però a la llarga era com expressar-me en la meva llengua materna. Vaig trobar un contrast de cultura, era un noi silenciós i tranquil que intentava molestar el mínim possible i els seus horaris, que eren totalment diferents dels meus, quan jo acabava de berenar ell anava a sopar, al principi per mi era un gran contrast però al final em vaig habituar.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—El que més m’ha agradat de Torino és que és una ciutat bonica i encara que no ho sembli, gran. La «sort» és que no és massa turística i es pot anar tranquil·lament a passejar pels carrers del centre històric, anar des de Piazza Castello fins Piazza Vittorio Veneto per la Via Po o passejar per Via Roma de nit eren un dels meus passatemps preferits. El que no pot faltar d’aquesta ciutat és prendre un aperitiu a mitja tarda que s’allarga fins a mitjanit, els millors llocs per fer-ho on hi ha un ambient juvenil és a Piazza Santa Giulia. Els migdies dels caps de setmana que no plovia, el millor pla era anar al Parco Valentino a prendre el sol i a donar menjar (acabava sent jugar) amb els esquirols.

—Què destacaria de la manera de treballar de Torino?

—El sector comercial és molt semblant al del nostre país. Però la burocràcia necessària per fer qualsevol tràmit és increïble, en arribar ja sabia que l’administració era una mica més lenta que l’espanyola però no m’esperava que fos tan diferent.

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—No és una anècdota curiosa, però m’he adonat que amb el poc temps que he estat allà m’he conegut a mi mateixa com mai havia fet, he descobert que vull i on vull anar

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—Encara que sóc una persona molt independent, hi havia moments en els quals trobava a faltar a la meva família i els meus amics, tant del poble com de Barcelona, en resum, a la meva gent. Molts dissabtes al matí quan em llevava trobava molt a faltar el moment d’estar a casa i posar-me el fulard per anar a l’esplai del poble on faig de monitora.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—El que m’emportaria sense dubte és la gastronomia, la pizza, la pasta i els dolços, no vaig ser capaç de trobar un restaurant on no es mengés bé. Al principi no era massa fan de la cuina Piemontesa però al final la vaig acabar estimant. També importaria a Catalunya el costum de menjar gelat sense importar la temperatura que faci a l’exterior.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—Sense dubte. Una part del meu cor s’ha quedat a l’entranyable ciutat de Torino i hi tornaré.