«Professionalment, només puc estar agraïda a Anglaterra»

—Quant de temps fa que viu a Guildford?

—Des del setembre del 2001.

—Quins motius la van portar a marxar a viure a l’estranger?

—Tenia 23 anys i ganes de viatjar, conèixer món i millorar el meu anglès. Ja havia fet un Erasmus a Escòcia i l’experiència havia estat magnífica. Vaig decidir marxar per un any...

—Quina va ser la seva primera impressió del país?

—Va ser la d’un país fred, només era setembre i recordo el meu abric verd. Just va ser l’11 de setembre. També recordo l’angoixa del moment, la por d’agafar el telèfon a la feina i no adonar-me del que em deien. Però alhora, i des del primer moment, vaig tenir la impressió d’estar davant d’una boníssima oportunitat i havia d’aprofitar-la i ser valenta.

—Per què va decidir quedar-s’hi?

—Les primeres pors van passar de pressa, aviat tenia un munt d’amics en la mateixa situació. Per aquells temps, a Anglaterra hi havia molta falta de professionals de la salut: farmacèutics, metges, infermers... Els farmacèutics vam fer molta pinya i ens vèiem molt. Vaig conèixer qui després es convertiria en el meu marit i pare dels meus fills, i un altre farmacèutic que venia de Madrid amb les mateixes ambicions que jo. La feina m’agradava, estava molt ben remunerada, em van donar responsabilitats de seguida, tenia molts amics. Més que decidir quedar-me, no vaig veure el motiu o moment per tornar.

—Quines són les principals diferències entre Anglaterra i casa seva?

—Anglaterra, com tots sabem, és un país molt diferent. Els horaris és un exemple. Els dos arribem a casa abans de les 6 de la tarda i sopem tots junts cap a les 6.30. Els nens se’n van al llit a les 8.30. Al migdia, pràcticament no pares, fas un lunch de mitja hora cap a les 12 hores, un sandwich i poc més. El menjar fort és a la nit. Tot i que sempre s’ha dit que la cuina britànica deixa molt que desitjar, he de dir que els meus fills i els seus amics mengen més fruita i verdures que la que ningú podria pas imaginar. El sunday roast és un clàssic, és el típic dinar dels diumenges. Anar a menjar-lo a un bon pub un diumenge després d’una gran passejada per la campinya, no té preu.

­—Com viu la gent de la zona?

—A la nostra zona la gent viu en cases, més que pisos. Totes amb jardí, per petites que siguin. Al principi, dèiem que amb tanta pluja i cels grisos, per què volen jardí? No seria millor tenir més espai interior? Doncs bé, ara no canviaria el meu petit jardí per res del món i crec que em costaria molt tornar a viure en un pis. És molt agradable i molt relaxant, cuinar de cara al jardí i veure els nens jugar. Els anglesos passen molt de temps fora de casa, sempre diuen que és qüestió de portar la roba adequada, el temps no impedeix una bona excursió.

—Quins són els indrets més característics de Guildford?

—La campinya anglesa i els seus pobles. On nosaltres vivim s’han rodat pel·lícules com El Diari de Bridget Jones.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—Laboralment i professionalment no puc més que estar agraïda a les oportunitats que he tingut d’ençà que vaig arribar a Anglaterra. Des d’haver gaudit d’un any sabàtic viatjant per Sud-amèrica i Amèrica Central. Encara recordo el dia que li vaig donar la meva carta de dimissió al meu cap perquè volia marxar a viatjar i em va dir que no, que per què no m’agafava un any sabàtic i que trobaria la meva farmàcia esperant-me al cap d’un any. En aquells temps jo era la manager d’una de les farmàcies de la cadena Boots. I així va ser, van cobrir la meva farmàcia amb una altra farmacèutica i, a la tornada de les meves aventures, la farmàcia va tornar a ser meva. Fins a la possibilitat de fer-me autònoma quan vaig tenir el meu primer fill, cosa que em va permetre treballar a diferents farmàcies per hores, quan jo volia. Els sous són més alts i ens ho podíem permetre. Puc dir que he gaudit de 10 anys de maternitat mantenint un peu dintre de la meva professió. I el millor de tot ha estat aquest 2020, amb 42 anys. He deixat de treballar en l’oficina de farmàcia per experimentar la farmàcia hospitalària, sense la necessitat de tenir més títol que la meva llicenciatura.

—Com s’està vivint la sortida del Regne Unit de la UE?

—Nosaltres vivim a la capital de Surrey. És, potser, una de les zones més prosperes d’Anglaterra. Amb els anys que portem aquí, ens sentim plenament integrats, estimats, respectats i valorats. De moment, no ens afecta gaire. Quan el referèndum va tenir lloc, fa quasi 4 anys, llavors sí que vam tenir molts de dubtes i ens vam sentir més insegurs. Però amb els amics que tenim i els anys que han passat, no hem viscut cap moment difícil ni desagradable.

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—Just arribar, sortir a fer unes cerveses a les 10 hores de la nit i haver-nos de tornar a les 11 perquè tocaven la campana i el pub tancava. I haver sortit de marxa amb amigues angleses al mes de gener, jo amb jersei de coll alt i elles mortes de riure amb els seus tops i sandàlies.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—La família, és el primer i més significant. T’hi trobes lluny per molt que parlis per telèfon sovint. Una relació convencional avis-nets, m’encantaria. Tot i així tenim la sort que ens visiten molt i quan venen ho aprofitem. També, una mica més de sol i la platja, i els aperitius a la placa del Fòrum.

­—Té intenció de tornar aviat?

—No, de moment no. Em sento una privilegiada, gaudeixo del millor de cada casa, la de Tarragona i la de Guildford.