«Estava espantat, amb un mal de cap que sembla que t'hagi d'explotar»

«Em feia mal tot. Les articulacions, els genolls i la gola, semblava que tingués angines. Fins i tot em feia mal el cabell». És el testimoni d’Erika Dayana, una auxiliar d’infermeria d’una clínica del Vendrell a qui li van diagnosticar el coronavirus el passat divendres 20 de març. Va ser una setmana abans de conèixer els resultats de la prova quan va començar a notar el cansament. «Arribava a casa cansada però no li donava gaire importància, eren dies de molta feina», explica Dayana, que afegeix que diumenge va començar a notar també mal de cap «però no vaig pensar que pogués estar contagiada perquè on treballo encara no hi havia hagut cap cas».

Va ser el mateix dilluns, dia 16 de març, quan Dayana va notar que el mal de cap era cada cop més intens. «Llavors vaig començar a presentar més símptomes, em coïen els ulls i tenia febrícula, que va anar pujant fins a arribar a estar a 39 de febre», relata Dayana. Amb això, sumat al mal que sentia a tot el cos, la vendrellenca va decidir aïllar-se a la seva habitació. «Quan van sortir els resultats positius el servei d’epidemiologia va contactar amb mi i em van donar els passos per seguir un aïllament encara més estricte», explica Dayana, que reconeix que «és el pitjor».

La jove viu amb la seva germana, que ha estat sana en tot moment, i durant la quarantena, que també ha hagut de dur a terme, s’han vist obligades a mantenir les distàncies en tot moment. «Parlava amb la meva germana per videotrucada», recorda Dayana, que afegeix que li deixava tot el que necessitava a la porta de l’habitació, com ara el menjar, i que havien de desinfectar el lavabo cada vegada que l’utilitzaven perquè era un espai que havien de compartir. «Amb un esprai diluït amb lleixiu havíem de netejar tot el que tocàvem, tot: poms de porta, d’armaris, estris de cuina, etc. I, a més, rentar la roba a part», explica Dayana, que reconeix que «es fa complicat perquè no tenim aquest hàbit i per evitar el contagi hem d’evitar el qualsevol contacte durant 14 dies». I afegeix que «encara es va fer més pesat quan em vaig començar a trobar millor, que volíem xerrar i fer coses, i només ens veiem quan sortíem a aplaudir cada nit a les 20 h., cadascuna des d’un balcó diferent».

L’auxiliar d’infermeria, que reconeix que a nivell patològic els pitjors dies van ser els primers, amb un mal de cap molt fort principalment, explica que dimecres li tornen a fer la prova i dijous tindrà els nous resultats. «Si dono negatiu i en les pròximes 48 hores no presento cap símptoma em donaran l’alta i podré tornar a la feina», celebra Dayana, que afegeix que la seva germana no ha presentat símptomes en cap moment i reconeix que té ganes que acabi la quarantena.

Un altre contagiat que a poc a poc es va acabant de recuperar és Albert Vilaseca. Té 55 anys i va haver de passar un dia a l’hospital. Vilaseca explica que el 13 de març va començar a sentir malestar general i va tenir les primeres dècimes de febre. «Vam intentar contactar amb el 061 però les línies estaven col·lapsades», explica l’home, que viu a Creixell. Assegura que, tot i ser un contagi lleu, ha passat uns dies bastant durs. «Els primers dies el malestar no va ser excessiu, però el dilluns 16 vaig arribar a 38 de febre», explica Vilaseca, tot just el dia que van prendre nota dels símptomes des del CAP de Torredembarra.

Finalment, uns dies després de presentar els primers símptomes, Vilaseca va anar a urgències, concretament el dia 18, perquè va començar a tenir problemes respiratoris. «És el símptoma principal que si el tens has d’anar a urgències», diu Vilaseca, que recorda que va haver de passar la nit a l’hospital i que, l’endemà, «el tema respiratori va desaparèixer i em van enviar a casa amb les proves, que havien donat positiu». Tot just el dia 19 era el seu aniversari i, a més, el dia del pare. Per sort Vilaseca va poder aïllar-se a casa seva. Aquell mateix dia, explica, la febre se li va disparar fins a 39 graus, i li va durar 4 dies. «Fins al dia 22 van ser els dies que em vaig trobar més malament. És cert que sense problemes respiratoris, però tenia molt de neguit. Estava realment espantat, amb un mal de cap molt fort, que sembla que t’hagi d’explotar, i hipersensibilitat a la llum, gairebé no podia ni obrir els ulls», relata Vilaseca, que explica que a partir dels 4 dies més crítics els símptomes van anar desapareixent, «tot i que la tos encara em dura».

Vilaseca viu amb la seva dona i la seva filla. Explica que abans de conèixer que estava contagiat, quan va notar els primers símptomes, ja es va aïllar. Una habitació només per a ell i un lavabo d’ús individual, a més de seguir les estrictes mesures d’higiene, ventilació de l’habitació i no tenir cap contacte amb la resta de la família, va ser l’escenari al qual es va haver d’adaptar el de Creixell. No obstant això, Vilaseca celebra que des del passat divendres, ja sense simptomatologia, utilitza les zones comunes de la casa, mantenint però les distàncies. «A la meva dona i a la meva filla, a nivell mèdic, se les considera casos positius sense haver-se fet les proves, però s’han trobat bé en tot moment», assegura.

Vilaseca reconeix que «ho vius amb por, però quan em van passar els problemes de respiració em vaig tranquil·litzar», i afegeix que «respirar bé es converteix en una obsessió, psicològicament et preguntes tota l’estona si ho fas correctament»