Diari Més

Estat d'Alarma

«Un home em va agafar la mà i em va dir: no deixis que em mori»

El personal sanitari està al peu del canó lluitant contra el coronavirus amb una sobrecàrrega física i emocional considerable

Imatge dels infermers de l'Hospital Joan XXIII, amb Núria Illamola i Joan Llatse, els dos primers a la dreta.

«Un home em va agafar la mà i em va dir: no deixis que em mori»Cedida

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

La crisi que s’està vivint actualment a causa del coronavirus està duent al sistema sanitari als seus límits. Els recursos, els equipaments i el personal són limitats i, davant d’una pandèmia que ha evolucionat tan ràpidament des que es va detectar el primer cas i que ha tingut una greu afectació a nivell global, no seria just culpar a ningú de la falta de preparació per abordar aquest problema. Una altra cosa és com s’ha gestionat aquesta crisi al país. En tot cas, els treballadors sanitaris són els que, malgrat tot, estan al peu del canó vetllant per la salut de tothom en aquests moments tan complicats.

Joan Llatse és un jove infermer de 26 anys que treballa a l’Hospital Joan XXIII, entre urgències i l’UCI. «Estem saturats», reconeix el jove, que diu que les jornades de feina passaran a ser de 12 hores. «Els contagiats per coronavirus són pacients amb molta càrrega assistencial», explica Llatse, que afegeix que es tracta d’una malaltia que en poc temps empitjora molt. A més de tenir molta feina, el jove tarragoní assegura que emocionalment passa factura. «El pitjor de tot és que els familiars no puguin acompanyar un pacient que potser està a punt de morir. Veus pacients que estan sols», diu Llatse. Assegura, també, que els que entren a l’hospital per coronavirus «estan molt espantats». «Quan els dius que la prova ha donat negatiu es tranquil·litzen, però en cas positiu, si és lleu i marxen a casa no pateixen, però si s’han de quedar a l’UCI en estat greu, sí», explica l’infermer, que recorda que «un home em va agafar la mà i em va dir: no deixis que em mori». «És una cosa que ens toca molt», reconeix.

A més d’aquest vessant emocional vers els pacients, els sanitaris han de conviure amb la realitat d’exposar-se diàriamenta contagiar-se. No obstant això, Llatse ho té clar: «Sempre dic que ens vam posar en aquesta feina perquè ens agrada ajudar als altres, és com si un bomber no es posés davant del foc». El jove assegura que, si se segueix el protocol d’una manera estricta, els riscos es minimitzen. «És cert que arribes a casa esgotat i penses que exposes a la família, i això et preocupa, però intentes fer-ho el millor possible», diu Llatse.

Tot i que assegura que a nivell de personal «no tinc la sensació que facin falta més infermers», Llatse reconeix que «falta material de protecció». «Ens remarquen que hem de guardar les mascaretes que utilitzem, cosa que no ens agrada perquè els EPIS s’haurien de llençar un cop s’han utilitzat, tot i que ho entenem perquè és un recurs que s’esgota i l’hem d’aprofitar al màxim».

Pel que fa als aplaudiments que cada dia a les 20 hores es senten arreu del país, Llatse els viu de dues maneres. «Per un costat estic molt agraït que la gent reconegui la nostra feina, però per altra banda penso que som un sector oblidat i espero que aquest reconeixement segueixi quan acabi tot això», diu el jove.

El mateix pensa Núria Illamola, infermera d’urgències també a l’Hospital Joan XXIII. «La feina de les infermeres ha estat infravalorada durant molts anys i a nivell de cura dels pacients som fonamentals», defensa Illamola, que afegeix però que «els aplaudiments no només han de ser pels sanitaris, sinó també per la mare que s’ha de quedar a casa cuidant dels seus fills, pels professors que fan arribar les tasques als seus alumnes, pels transportistes, etc».

La infermera de l’Hospital Joan XXIII explica que la situació empitjora cada dia que passa, ja que hi ha més volum de casos, més feina, més positius per coronavirus, etc. «A més, el problema d’urgències és que pacients amb altres patologies, com infarts o ictus per exemple, continuen venint, i potser penses que entra per alguna cosa que no està relacionada amb el coronavirus però també està contagiat», assegura Illamola. Tot i reconèixer que estan «molt estressats», la sanitària creu que, ara per ara, «estem preparats pel que pugui venir». «El problema és que tot és molt incert, no pots planejar res, has d’anar dia a dia», lamenta. Illamola assegura no tenir por, però sí respecte i angoixa vers la malaltia pel fet d’estar exposada diàriament a contraure-la. «Jo tinc fills i marit, i pateixo per ells. Ja no tant pels petits, que és difícil que els afecti, sinó pel meu marit, perquè afecta principalment a homes de mitjana edat i això em preocupa», diu Illamola. Per això, la sanitària s’ha plantejat deixar els fills amb la seva germana o quedar-se a dormir a casa d’una companya de feina a Tarragona, «però no ho vull fer perquè la família acaba sent la via d’escapament, és l’única estona que puc desconnectar».

Pel que fa als efectes emocionals que pot causar el fet d’haver d’atendre casos greus de coronavirus, lligat a què molts pacients moren sense els familiars al seu costat, Illamola assegura que en quinze anys de professió ha viscut moltes situacions que «et foten una puntada de peu». «Ara però estic més sensibilitzada, perquè es tracta d’una malaltia que també em pot afectar a mi», afegeix. La infermera explica que fa uns dies van ingressar una dona gran per coronavirus. Aquesta és una altra cara de la realitat i és que molta gent gran no acaba d’entendre què és el que passa. «Aquesta dona no entenia per què estava aquí a urgències. La vam aïllar i es va despistar, es va aixecar i es va arrencar tots els sèrums, es va posar a plorar i quan vaig entrar em va abraçar, dient-me que havia enterrat a dos fills i que per què li fèiem això. Molta gent gran està desubicada en situacions així», relata Illamola.

Carme Ortega, infermera a l’UCI de l’Hospital Santa Tecla, assegura trobar-se també amb una sobrecàrrega tant física com psicològica. Perquè el personal sanitari es troba en un moment en què tenen molta feina, perquè s’exposen diàriament i perquè és una situació molt trista per les persones que es troben en un estat greu. «El panorama és desolador», assegura Ortega, que abans que arribes la crisi sanitària treballava a reanimació als quiròfans però l’han reubicat a la Unitat de Cures Intensives perquè fa anys ja hi havia treballat. «La tarda que vaig arribar a casa després d’estar el primer dia a l’UCI me la vaig passar plorant», recorda Ortega.

Pel que fa a la feina, la infermera assegura que «ens passa factura». Segons explica a més d’una atenció gairebé integral als pacients, també han d’utilitzar tècniques noves, com la de posar els pacients intubats boca avall, i tot això amb el material de protecció a sobre. «Hi ha vegades que hem d’estar 4 o 5 hores sense poder anar al lavabo o anar a beure aigua, ja que no ens podem estar tota l’estona posant i traient els EPI», explica Ortega. «Després arribes a casa amb un cansament físic i mental que no tens ganes de fer res, m’acabo adormint a tot arreu», reconeix.

La infermera assegura que «és molt dur veure que una persona està morint i no té la família al costat, perquè et poses en la seva pell». No obstant això, Ortega assegura que els familiars poden posar-se en contacte amb el personal de l’UCI de Santa Tecla per explicar com està el pacient. «També és molt important cuidar la família», defensa la sanitària. Finalment, i amb relació als aplaudiments diaris que rep el personal sanitari, Ortega assegura que és «molt gratificant» i els primers dies fins i tot «plorava de l’emoció», però es pregunta, com els seus companys de l’Hospital Joan XXIII, si aquest reconeixement es mantindrà també quan se solucioni aquesta crisi.

tracking