«Els fills han d'evitar ser derrotistes i desfogar-se amb la gent gran»

—Com estan vivint, en termes generals, les persones grans aquesta situació tan excepcional?

—En condicions normals, la gent gran se sent més vulnerable que la resta de persones. Imaginem-nos com han d’estar en aquest moment, en què veuen que aquesta epidèmia els afecta a ells molt directament. Això els fa accelerar la pregunta de si es moriran ara. Hi ha molta gent gran que es troba en l’últim període de la seva vida i sap que això passarà, però no d’una forma abrupta, a causa del coronavirus.

—Tampoc poden sortir de casa.

—Exacte. Hi ha molts avis i àvies que, tot i ser grans, podien sortir, fer les seves rutines, distreure’s anant a la farmàcia i parlant deu minuts amb el farmacèutic, després deu minuts més amb la senyora del pa… i ara no poden, i la sensació de soledat és encara més palesa. I, a més, el fet d’haver de sortir ja feia que s’haguessin de vestir, arreglar-se, i això també els ocupava les hores. Una altra qüestió important és que no es poden moure. Tot i que la gent gran no fa tant exercici físic, hi havia avis que feien gimnàstica amb l’associació de veïns, o una activitat diària que ara no poden fer, i llavors també noten més la sensació d’entumiment.

—De quina manera els podem ajudar, des de la distància?

—Els hauríem de trucar cada dia i per videoconferència. Hi poso l’accent perquè la imatge, en aquests moments, és molt important. Són gent que es preocupa molt pels seus i tenen tot el dia per pensar, així que els va bé veure que els fills estan bé. També és important que puguin parlar una estona amb els nets, i incentivar que aquests estiguin més pels avis, que per exemple els facin dibuixos, que els farà molta il·lusió. I fins i tot els podem incloure en alguna activitat quotidiana, per exemple a l’hora de dinar, podem tenir a la persona gran al mòbil o la tauleta perquè formi part de la comunitat.

—Quan parlem amb ells, quins temes hem de tractar?

—És important que no parlem només de les notícies i del nombre de morts. Podem xerrar d’altres qüestions, de la vida, de com estan els nens. Els hem d’animar i protegir, i no caure en discursos derrotistes. També hem d’evitar el que fem moltes vegades els fills amb els pares, que és desfogar-nos, explicar-los els problemes. En aquesta situació hem de canviar els rols, deixar el rol de fill i assumir el de mare, protegir-los, dient la veritat de les coses però aferrant-nos a la part positiva: en lloc d’explicar-los com de complicat és tot, els podem explicar com de bé s’hi estan adaptant els nens, per exemple. Hem de tenir en compte que ells són molt vulnerables i qualsevol cosa petita, de seguida, la magnifiquen i els fa patir.

—Amb tantes hores és fàcil que s’obsessionin amb coses que els fan patir.

—Una de les maneres que tenim les persones de gestionar l’angoixa i l’ansietat és passar a l’acció, fes coses per allunyar el pensament. Però ara no les podem fer, i la gent gran encara menys. En una família de quatre membres, et pots distreure fent el dinar, ajudant els nens a fer els deures, teletreballant… Però els grans no tenen aquestes opcions. Així que, si els podem telefonar dues o tres vegades al dia i per videoconferència, millor. I no té per què ser sempre la mateixa persona, una bona opció és fer responsables als nens. Els podem donar la responsabilitat de, una vegada al dia, trucar els avis i estar amb ells, explicant-los coses.

—Com els podem ajudar a gestionar la por?

—Dient-los que els entenem. És a dir, amb el missatge que acceptem que tenen por, que els la reconeixem. Els hem d’escoltar i acceptar que ells poden estar espantats, tenir por de contagiar-se, d’ingressar a la UCI i que ja no els tornem a veure. Això és així, no els ho podem negar, els podem dir que és normal que tinguin por, però també dir-los que tot anirà bé, que estem fent tot el possible perquè no surtin de casa i que han d’estar tranquils perquè no els passarà res. Estic sentint gent que, amb setanta anys, que estan de conya, diuen que ja els toca morir. La nostra resposta ha de ser: «No, no et toca, el que toca és cuidar-te, no sortir de casa, que jo et porti la compra i et cuidi»

—També els costa gestionar tota aquesta informació que els arriba pels mitjans.

—La gent gran té una memòria a llarg termini elevada, però el que ells van viure era molt més gros que ara. Ara, el que ens està passant és gros, però tenim la ciència i el món és global, per mal, però també per bé, s’investiga i es comparteixen coneixements. Per tant, els podem fer arribar tots aquests missatges, que per a nosaltres són molt normals, però que a ells potser no els passen pel cap, perquè tenen el record de com funcionaven les coses abans. No ho poden entendre des de la complexitat i la magnitud que nosaltres sí que podem copsar. En definitiva, és fer-los arribar aquest missatge de calma i recordar-los que tot plegat és tan fàcil o tan difícil com no sortir de casa.