«Publicaré el meu treball malgrat la crisi, trobarà el públic d'altres maneres»

—Fa poc més d’un mes que ha publicat l’avançament del seu nou treball, la cançó 1,2,3,4. Quina rebuda està tenint?

—La veritat que ha tingut molt bona rebuda fins ara, no em puc queixar. És un moment complicat per treure música nova, però alhora crec que ara, més que mai, la gent necessita música i entreteniment, sobretot estant en confinament. Espero que, en aquest sentit, la meva música pugui ajudar una mica.

—A més de la cançó, que ha autoproduït, n’ha presentat també el vídeo, protagonitzat i dirigit per vostè mateixa. Se sent més còmoda, adoptant totes aquestes facetes?

—Per a mi és molt important tenir el control de tots els aspectes del meu projecte. Principalment de la música, però també altres factors, com els videoclips o altres aspectes visuals que l’acompanyen. En aquest cas, em vaig llençar a dirigir el vídeo, però no és quelcom essencial, sinó més aviat pel fet de tenir el control i que la meva visió artística acabi materialitzant-se. Però de totes maneres no necessito necessàriament dirigir o protagonitzar els vídeos, crec que això ho valoro depenent del moment i del que busqui artísticament.

—Expliqui’ns com va ser la gravació del vídeo i de quina manera va voler reflexar el contingut de la cançó.

—El vídeo el vam gravar a Londres a finals de 2019, i no és un vídeo en confinament, tot i que curiosament el vam gravar a casa meva. Des del moment que vaig escriure la cançó tenia en ment aquest joc amb un ganivet, una mena de joc retorçat. M’agrada que els vídeos xoquin una mica, que siguin una cosa que un no s’espera. Per contrastar amb el ganivet vam afegir purpurina vermella, que em resulta molt interessant visualment, i que és una mena de representació de l’amor com una arma de doble tall.

—Es va donar a conèixer amb Broken, el seu primer EP, el 2016. Quatre anys més tard està a punt de publicar el seu primer llarga durada. Com ha crescut, musicalment, en aquests quatre anys?

—Crec que he crescut molt, també com a persona. Aquest és un àlbum molt personal i confessional, així que crec que aquest creixement es pot apreciar. Per a mi, això és el que té de bonic: poder capturar un moment de la meva vida, amb totes les seves imperfeccions i totes les meves inseguretats, i convertir-les en un àlbum.

—Va deixar Tarragona per anar a viure a Londres. Com està sent la seva experiència a la ciutat?

—Ha sigut i continua sent una experiència molt enriquidora. A Londres la música es respira a tot arreu. Hi ha tantes bandes i escenes musicals que, almenys jo, em sento molt inspirada. Em motiva a continuar fent música, encara que sigui una professió molt difícil.

—Com s’ha vist afectada la presentació del seu nou treball per la crisi sanitària global?

—El meu equip i jo vam decidir continuar amb la presentació de l’àlbum, tal com el teníem planejat. Es veurà afectat per aquesta crisi, sens dubte. Per exemple, no podrem fer concerts de presentació. Però hem decidit continuar endavant, i esperem que tot i així aquest àlbum pugui trobar el seu públic d’altres maneres.

—Parli’ns del seu nou treball. Quina Odina hi trobarem?

—El meu projecte sempre és molt personal, i aquest àlbum segueix aquesta línia. Tot i així, aquest és el meu treball més directe. What I Never Told You és un treball confessional. Parla d’inseguretats, d’aquesta muntanya russa que se sent quan un passa de ser adolescent a considerar-se adult. Però quan tracta aquestes inseguretats ho fa d’una manera empoderada.

—La pandèmia ha tallat de cop l’activitat cultural. Com s’està vivint aquest fet a Londres?

—Una de les raons per les quals segueixo a Londres des de fa uns anys, i que em motiva a continuar aquí, són tots els concerts que hi ha a sales petites i mitjanes, que en la meva opinió són la verdadera cultura de la ciutat. Tota aquesta activitat s’ha aturat, i moltes d’aquestes sales estan tenint problemes per continuar. Fins i tot s’han posat en marxa iniciatives on line per recaptar fons perquè aquestes sales no es trobin forçades a tancar permanentment. És una situació molt complicada, i no sé si el panorama musical a Londres serà igual quan tot això s’acabi.