Els joves extutelats, atrapats entre l'ocupació de pisos i la manca de feina

«La meva principal preocupació són els papers». Així parla Hamza, un tarragoní extutelat que va arribar a la ciutat provinent del Marroc. El permís per poder treballar i poder llogar posteriorment un pis és l’arrel dels problemes dels joves que han arribat sols a l’Estat i, sense suport familiar, acaben ocupant pisos buits dels bancs. Fins als 18 anys són considerats Menors Estrangers No Acompanyats (MENA), o Menors Tutelats, però amb la majoria d’edat els conviden a buscar-se la vida sense «cap ajuda».

Alguns se’n surten, com és el cas d’Ahmed qui, havent aprovat l’ESO, als seus 18 anys va haver d’abandonar –abans del coronavirus– el segon curs del Grau Mitjà de Carrosseria a l’Institut Pere Martell perquè la seva prioritat era buscar habitatge. Ara, vivint en un pis ocupat del Serrallo, s’ha tornat a inscriure a un Grau Mitjà, en aquest cas d’Atenció a Persones en Situació de Dependència. «Havia de buscar-me la vida i no tenia cap ajuda», explica aquest noi provinent d’Algèria, que va travessar la frontera amb patera l’any 2017 amb 15 anys. «He perdut un curs», es lamenta, a causa d’un habitatge on va estar-s’hi sense aigua i llum durant dos mesos. Es resigna quan explica que «jo vaig venir per tenir un futur i una bona vida», i per això la seva opció és estudiar mentre recull el menjar, com la resta, al menjador social de Taula Amiga, al carrer del Cardenal Cervantes.

Al mateix indret s’hi troba El Makkai, que fa tan sols un mes ha sortit del tutelatge i ara està vivint en un habitatge ocupat de la Part Baixa. Des de Tànger, la seva història l’ha fet passar per Andalusia, –on hi va arribar als 15 anys–, Tarragona, Tortosa, Amposta, el Pla de Santa Maria i de nou Tarragona. Ara mateix està inscrit als Programes de Formació i Inserció (PFI).

A l’altra banda de la balança hi ha Hamza, qui als seus 20 anys en fa dos que viu al carrer ja que ni tan sols la via d’ocupar un immoble li ha funcionat. Fins i tot va intentar allotjar-se al pavelló del Serrallo a l’inici del confinament i les places ja eren totes plenes. En el seu cas, reconeix haver fet algun robatori i, per això, ha passat diverses nits als calabossos –d’això en fa «dos anys», afirma. Va arribar per mar a Cadis als 17 anys i després de set mesos tutelat en un centre el van enviar a Girona i finalment a Tarragona. Afirma que tan sols menja un cop al dia, el que li dona Taula Amiga, mentre que «alguna vegada» aconsegueix que persones conegudes l’ajudin. Alguns MENA actuals –que sí que viuen encara en pisos tutelats– li donen menjar, li netegen la roba o li permeten dutxar-se.

D’altra banda, els seus documents de residència –que no li permeten treballar– els ha perdut i li toca renovar-los al novembre. «És fàcil perdre’ls quan vius al carrer», detalla l’entitat que està ajudant-los, Reus Refugi. Hamza també ha estudiat, en el seu cas diversos cursos dels PFI, però no té accés a ensenyaments professionals. Ha intentat trobar feina, però no li truquen. Tot això, afegit al fet de viure al carrer, provoca situacions perilloses. Va ser fa dos mesos quan, segons explica, va rebre un cop amb una ampolla de vidre al cap. També, provant d’ajudar un home al parc de Sant Rafael, va viure una situació conflictiva.

Problemes amb la policia

A banda del seu historial, Hamza, com altres extutelats, es queixa que les patrulles policials sovint l’aturen perquè s’identifiqui basant-se exclusivament en el seu color de pell. Aquesta precisament ha estat una de les reivindicacions dels darrers dies, coincidint amb el moviment Black Lives Matter, que tradueix les seves proclames a la realitat catalana. Preguntat per la indignació veïnal pels edificis ocupats, el tràfic de drogues o els robatoris, El Makkai reconeix que sí que n’hi ha que roben, però que moltes vegades és després d’algunes actituds discriminatòries per la seva aparença.

Suport social

Sense entrar en la crítica cap als treballadors socials de l’administració i de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), des de l’entitat Reus Refugi, que ha començat a mantenir contacte amb aquests joves, lamenten que «no hi ha habitatge social» i que «els aboquen al carrer». Víctor Pérez, membre de l’associació, explica que fan acompanyament a demandants d’asil a Reus, fent tràmits o ajudant-los en qüestions mèdiques, i juntament amb la Xarxa de Suport Mutu de la capital del Baix Camp reparteixen menjar a persones en una situació semblant. Alguns d’ells aconsegueixen treballar en negre, però no regularitzar la seva situació. «És un peix que es mossega la cua», explica Pérez. Recentment han rebut informació de fins a 35 persones que estan en una situació precària i, cinc d’elles, viuen al carrer, a Salou i a Tarragona. Són perfils diferents però coincideixen en què fa poc que han deixat de ser menors tutelats. Per aquest motiu han fet una crida a les xarxes socials per trobar pisos en cessió d’ús o habitacions per a aquests nois.