Els veïns de Pere Martell denuncien estar farts de la degradació de la zona

Els veïns del carrer Pere Martell de Tarragona diuen prou i qualifiquen d’«insostenible» la degradació de la zona, on «les baralles i les actituds incíviques d’alguns sensesostre i joves no acompanyats són el pa de cada dia», lamenten. Segons Lorena Holm, presidenta de Pere Martell Digne, un col·lectiu nascut, precisament, per aturar aquesta decadència, la situació d’inseguretat i incivisme ve de lluny, però en els últims anys ha anat en augment i queda palès amb els fets que ocorren diàriament.

Segons Holm, en les últimes setmanes s’han vist diversos sensesostre bevent alcohol al xamfrà entre Pere Martell i Higini Anglès, on fins i tot hi pixen. «La cantonada o el parc de Sant Rafael és el seu lavabo», lamenta Holm. Explica també que en més d’una ocasió s’acosten a les dones, «com una mena d’assetjament». Precisament el parc de Sant Rafael és on, segons Holm, es concentren molts dels joves no acompanyats, els quals, ja diverses vegades, han robat a la gent que hi passa a plena llum del dia.

Sense anar més lluny, un d’aquests nois va protagonitzar un episodi d’incivisme a principis d’aquesta setmana quan s’acostava a la terrassa d’un bar, es va treure el penis, va començar a pixar i després va tirar per terra totes les taules i les cadires. «Semblava que anés drogat. Va venir la Guàrdia Urbana però va tornar, i així fins a tres o quatre ocasions en una hora», relata Holm.

La presidenta de Pere Martell Digne explica que des de l’entitat han estat en contacte amb altres associacions de veïns de la ciutat «i totes ens comenten que els passa el mateix. És un problema generalitzat a la ciutat i s’hi ha de posar solució». En aquest sentit, Holm considera que no es tracta, únicament, d’augmentar la seguretat amb efectius policials, sinó que cal que tant els serveis socials municipals com les entitats socials posin fil a l’agulla i mirin de solucionar aquest problema d’arrel. «Tinc una filla que, d’aquí a poc, voldrà anar sola al cine i jo vull estar tranquil·la, però a hores d’ara fins i tot jo tinc por de sortir al carrer a la nit», lamenta Holm, que afegeix que «no podem permetre que aquesta situació vagi en augment».

La presidenta explica que l’associació Pere Martell Digne va nèixer també per buscar solucions a aquestes problemàtiques que tenen farts els veïns i alguna de les propostes passaven per convertir el parc Sant Rafael en un espai de cultura i esport, per tal de canviar el flux de persones de «gent que es droga» a un ambient més familiar.

Pany forçat a un portal

Qui també denúncia la situació d’inseguretat al carrer és Teresa Rubio, presidenta del número 4 de Pere Martell. Explica que dues veïnes de l’edifici es van trobar, dilluns passat, el pany de la porta d’entrada forçat, fet que va obligar a Rubio a passar una circular pels habitatges alertant del perill. Rubio lamenta, esgarrifada, que un cop es va trobar un home que no era de l’edifici a les zones comunes i assegura que molts entren als trasters per dormir o per robar. Per això, els veïns del bloc s’han vist obligats a canviar la porta que toca al passadís dels trasters per una d’alumini i a instal·lar càmeres de vigilància «per sentir-nos més segurs».

AntiOkupa Tarraco va aconseguir desallotjar un pis ocupat de Pere Martell en només mitja hora

Una veïna es va veure obligada, fa una setmana, a requerir els serveis d’una empresa de desocupació d’habitatges en adonar-se que uns ocupes havien entrat al seu pis del carrer Pere Martell. El coordinador de l’empresa AntiOkupa Tarraco, Andrei, explica a Diari Més que després de rebre l’avís per part de l’afectada es van dirigir a l’immoble i, en només mitja hora, van aconseguir fer fora els ocupes. Segons Andrei, la companyia és totalment legal i, en cap cas, fan ús de la violència. «Els treballadors són controladors d’accessos i, si utilitzen la violència, jo soc el primer a trucar a la policia», assegura. En la majoria dels casos, com va passar en l’episodi del carrer Pere Martell, aconsegueixen fer fora els inquilins il·legals de la casa a través de la negociació, explicant-los-hi que aquella no és la seva propietat i convencent-los que és millor que marxin. Si d’aquesta manera no ho aconsegueixen, el que fan és controlar les zones comunes i, quan es disposin a sortir, «que tard o d’hora ho hauran de fer», diu Andrei, els treballadors eviten que tornin a entrar al domicili.