«La meva vida a la Salle Reus ha sigut com una pel·lícula amb final feliç»

—El seu primer contacte amb la Salle Reus no va ser com a professor, sinó com alumne. Com recorda l’escola llavors?

—Vaig venir a la Salle l’any 1963. Recordo el primer dia com si fos ara, jo venia de les monges de la Consolació, al carrer del Vent, i entrar aquí va ser un canvi molt gran. Hi havia una quinzena de germans que anaven vestits amb la sotana, i a les classes teníem pupitres. Ens assentàvem de dos en dos i compartíem un tinter, perquè s’escrivia amb plumilla. Tenia el professor Herminio, a qui recordo a dalt de la tarima, amb una bata blanca, els braços creuats i un posat seriós. Va ser un crac, després vam ser companys de feina i els meus dos fills també el van tenir, i tota la vida va ser un 10, en tinc un record molt especial.

—Després de fer els estudis, hi va tornar, l’any 1979, amb un contracte com a professor d’Educació física.

—Després de cinquè, vaig marxar a Madrid, on vaig estar vuit anys jugant al futbol professional. Però l’any 1979 em vaig lesionar i vaig tornar a Reus. Vaig fitxar pel Reus Deportiu, els colors de la meva vida. També festejava amb l’Eugènia, la que avui encara és la meva dona, i a qui vaig conèixer amb quinze anys. Un dia, sortint de l’entrenament, em vaig trobar el germà Ramon Bosch i em va dir: «Santi, m’has de fer un gran favor». En aquella època els professors d’educació física eren militars, i els havien prohibit fer dues feines. No tenien ningú, i jo vaig estar encantat. Em van dir que només serien dotze hores setmanals, i he acabat fent gairebé dotze hores diàries. Però molt content.

—Com s’entenia llavors l’Educació física?

—Els nens eren encantadors, teníem classes de 40 alumnes i no passava res. Encara més, si algun dia faltava un professor, agafàvem els seus nens i fèiem classes de 80, i era una cosa normal. Al principi l’assignatura era una maria, i jo pensava que era molt trist. Es feia salt del potro, plínton, pujar a la corda i fer el paso al desfile de final de curs. De petit a mi això ja no m’agradava, i pensava que s’havia de fer alguna cosa diferent, així que ho vaig canviar. Una de les meves grans satisfaccions és veure que molts nens i nenes després han estudiat aquesta professió i estan impartint classes o treballant en clubs, penso que és perquè es va donar valor a l’assignatura. També recordo mestres sensacionals que abans de fer entrevistes amb els pares em venien a preguntar com veia l’alumne, perquè jo el coneixia fora de l’aula, i la meva opinió podia complementar el coneixement sobre el nen. Això em feia sentir valorat i estimat. Igual que amb les direccions, mai m’han preguntat què faria.

—En 41 anys l’escola ha canviat moltíssim. Per exemple, al principi no hi havia nenes. Com recorda l’arribada de les primeres alumnes al centre?

—Les primeres que van venir van ser les del PREU, l’any 1971. Eren set o vuit entre nou-cents nens, sortien al pati i tothom les mirava. Encara les recordo. Després, l’any 1979, van entrar les primeres nenes a infantil. He de dir que estaven molt mimades i jo, esclar, no podia ser menys. Primer eren vuit o nou a cada classe, ara gairebé hi ha més nenes que nens. Fins i tot juguen a futbol, i en això vam ser pioners en aquesta escola, fet que és un orgull.

—Vostè també ha sigut coordinador esportiu de l’escola. Quins records té?

—Jo destacaria molt les olimpíades escolars. Amb tots els respectes, les d’abans no tenen res a veure amb les d’ara. És normal, perquè llavors no hi havia tant d’esport, avui dia els nens estan cansats de tanta competició. Ara també és bonic, però no es pot comparar. I també les 12 hores de minibàsquet, només veure les famílies com les muntaven era impressionant.

—Vostè també va ser l’artífex del camp de gespa, que va canviar completament la fesomia de l’escola.

—Sí, em van oferir la possibilitat de reaprofitar un camp que s’anava a llençar, i he de dir que l’Ajuntament es va bolcar en ajudar-nos. Encara ara, quan veig aquest camp, m’il·lusiona i espero que duri molts anys.

—Què ha suposat per a vostè rebre la insígnia d’or del centre?

—Si faig números, diria que en aquests 41 anys he tingut més de 4.000 alumnes. Si hi sumem els jugadors de futbol que he entrenat i les seves famílies, les xifres es disparen. El que m’està passant aquests dies és com un somni, com una pel·lícula que hagués passat en un plis-plas i que ara acaba bé, amb un final feliç. He rebut moltes trucades de mòbil i missatges a Facebook, i mai m’ho hauria imaginat. Admet que estic molt emocionat. La Salle ha sigut un annex a casa meva, hi he passat més hores que a casa. Justament per això penso que és hora de fer un reconeixement a la meva família, la meva dona i els meus fills, que mai m’han posat ni una pega, tot al contrari, han sigut tot facilitats. És hora de fer-los un reconeixement públic perquè s’ho mereixen.