«Hi ha evidències que les dones han treballat des de sempre en tallers de luthiers»

—Vostè és l’única luthier i archetier de les comarques tarragonines. Per què el seu ofici és tan minoritari?

—Aquest és un ofici d’arrel antiga, i l’ofici va de la mà dels músics, de la cultura. On hi ha músics, hi ha música, i hi ha luthiers que fan evolucionar l’instrument. A Espanya, la cultura està deixada de la mà, i això fa que no hi hagi tant de moviment de luthiers. Si vas a una ciutat de França, en trobaràs deu o dotze. Aquí no, has d’anar a Madrid o a Barcelona. A Tarragona també s’ha deixat, i és una llàstima perquè històricament sempre ha sigut un punt de confluència de músics.

—En què consisteix la seva feina?

—Soc una artesana que em dedico a construir i restaurar instruments i arquets de corda fregada moderna. També ofereixo altres serveis, com la venda, lloguer i enviament d’instruments, i tallers formatius a tots els nivells.

—D’on li ve, aquest interès per l’ofici?

—Soc una apassionada de la música, des de petita he tocat el violí com a instrument principal, però també toco la guitarra i l’acordió. També m’agraden molt el cant i la dansa. I d’altra banda, m’apassiona l’artesania. Fa uns anys em vaig endinsar en la talla de fusta i em va fascinar el material, construir, restaurar, la creació… El meu interès per la lutheria neix doncs de la connexió d’aquestes dues passions: la música i la fusta.

—Com es va formar?

—L’única escola pública que hi ha està a Bilbao, es diu Bele. Jo hi vaig estudiar quatre anys, i vaig rebre formació superior en la construcció d’instruments moderns de corda fregada. Després em van seleccionar per un projecte anomenat Bilbao Project, i més endavant em van concedir una beca Erasmus i me’n vaig anar a Montpeller per aprendre l’archeteria. Em va acabar contractant un luthier i vaig estar treballant amb dos grans luthiers i archetiers, Frédérich Becker i Pascal Camurat.

—És un ofici rendible?

—De moment ho està sent. Quan vaig començar tenia por que la gent no em conegués i tingués el seu luthier de confiança, però gràcies al meu recorregut i a la confiança que he agafat treballant, ara puc viure d’això. Els meus clients són músics en general, des de professionals a aficionats, escoles de música públiques i privades, agrupacions, orquestres i molts estudiants. Són clients de la demarcació però també tinc gent que ve des del nord del País Valencià. També treballo com a archetera per a tres tallers de Bilbao. Ara la meva pretensió és assistir a fires, tant nacionals com internacionals, i a concursos, perquè això m’ajudarà a estendre la marca i el reconeixement del taller.

—El fet de ser una dona és un fet singular a l’ofici?

—A poc a poc es va renovant, però com en tants altres oficis artesans i artístics, les dones sempre han estat amagades. No trobem feines signades per dones, encara que hi ha evidències que, des de sempre, han treballat als tallers. En el cas de luthiers molt reconeguts, sabem que hi ha feines que han estat fetes per dones. Però no ho hem tingut mai fàcil, i seguim igual. I més en un ofici que requereix destresa i força. Moltes vegades he notat que l’opinió d’un home preval sobre la meva i he de fer molts més esforços perquè es reconegui la meva feina.

—Hi ha alternatives mecàniques, al que fa vostè?

—No, ara mateix el que fem nosaltres no ho pot fer una màquina. Moltes vegades em venen clients que han comprat l’instrument en botigues de música, que vénen muntats de fàbrica, i es troben que són impracticables, fet que dificulta molt l’aprenentatge, que ja és difícil de per si. El que sí que hem incorporat són les noves tecnologies, que ens ajuden per exemple en les medicions dels paràmetres acústics, i per tant ens permeten mesurar freqüències quan estem construint un instrument. Aquest camí, el de les noves tecnologies, està pendent d’explorar i explotar.

—Vostè és de Lleida. Per què va triar la nostra ciutat per arrencar el seu negoci?

—Perquè és un territori amb un patrimoni cultural i musical molt potent. Hi ha un teixit molt fort, orquestres prestigioses i quatre conservatoris: Reus, Tarragona, Tortosa i Vila-seca, tots amb molt de nivell, sobretot el de Vila-seca. Vaig veure que no hi havia cap luthier i, encara menys, archetier, ho vaig posar tot en una balança i vaig dir-me: Cap a Tarragona!

—Què ha suposat guanyar el programa d’acceleració empresarial Tarragona Open Future?

—M’ha donat molt. Molta formació i també un gran acompanyament. M’ha ajudat a consolidar l’empresa i a promocionar-me. Vaig arribar a Tarragona amb la idea de consolidar un negoci i n’he sortit amb una empresa que ja rutlla i camina sola.