«Guanyar un premi com el del Primer Palau em podrà ajudar a obrir moltes portes»

—Què és El Primer Palau?

—Aquest és un concurs una mica especial. Normalment, en un concurs tu hi vas, cantes davant d’un jurant durant uns quinze minuts, i marxes. No hi ha públic, i sí molta sensació de competició. En canvi, al Primer Palau hi fas un concert. Encara que duri mitja hora, i compartit amb un músic, és un concert, i així és com m’ho vaig plantejar jo. Preparant un repertori per a un públic, en què jo m’ho passés bé i també fes gaudir a la gent.

—Què suposa per a vostè haver rebut aquest premi?

—El premi també és especial. Als concursos solen donar diners o la possibilitat de fer concerts. Però en aquest cas guanyes gravar una maqueta professional i que després en facin promoció internacional. És un salt en la carrera que molts músics, que en un moment o altre, han de fer pel seu compte: treure un CD i fer una gira de concerts al voltant d’aquest treball. El premi em dona aquesta oportunitat sense haver de pagar-ho jo (solen ser bastants diners) i a més crec que m’ajudarà a obrir moltes portes.

—Al concurs hi va presentar un repertori ple de compositores i poetesses.

—Sí. Tot ve de quan vaig fer el treball de fi de màster a l’ESMUC [Escola Superior de Música de Catalunya]. Vaig investigar quin coneixement es tenia sobre les dones compositores. No tant les actuals, sinó les de la mateixa època que els compositors de música clàssica que coneixem més, i em vaig adonar que eren molt desconegudes. Havia fet un projecte que consistia en un concert amb una pianista sobre la figura de Clara Schumann, en què explicàvem la seva vida a través de cançons i cartes. Vaig investigar també sobre altres compositores i poetesses, que també n’hi ha, i van ser importants. Compositors com Robert Schumann van agafar textos de dones per a les seves composicions. I també em vaig fixar en la figura femenina en general com a personatge principal de les històries. En el concert del Primer Palau vaig preparar per exemple Ofèlia de Richard Strauss, perquè Ofèlia és també un personatge important del Hamlet de Shakespeare. És a dir, m’interessa la figura de la dona des de diferents aspectes.

—Va començar els seus estudis musicals fent piano i guitarra. Quan fa el salt al cant?

—Va anar passant. Piano en vaig fer molt poc, de seguida vaig passar a la guitarra. I quan tocava escollir el segon instrument, no recordo gaire per què, vaig escollir cant. Aquest món el coneixia perquè de petita cantava en un cor. El meu pare també, i li agradava molt la música clàssica, a casa n’escoltàvem. Després, l’Aula de cant del Conservatori de Tarragona tenia una cosa molt bona, i és que es muntaven òperes. Era un projecte transversal que fèiem tots els alumnes de l’Aula, i tot això va fer que a poc a poc anés deixant la guitarra. Fins que als divuit anys vaig decidir anar a l’ESMUC a estudiar cant.

—Els pares són vila-secans i també amb lligams molt estrets amb el món del cant.

—Sí, la meva mare va cantar molts anys amb el Cor Sant Esteve, quan el dirigia l’Àngel Recasens. En aquella època tenia molta projecció internacional, van fer concerts a Mèxic, a Alemanya... El pare va estudiar al Conservatori de Tarragona i va cantar en diferents cors, també al Cor Ciutat de Tarragona, on encara canta.

—Ha fet col·laboracions que se surten del tradicional, com la del grup de música Obeses. Com va ser qui anés a parar?

—Al seu tercer disc van decidir fer una gira amb banda i cor, i jo tenia bastants amics que hi cantaven. Vaig anar al primer concert que van fer a l’Auditori, i vaig al·lucinar. Com podia ser que no sabés que existia una cosa així? Fins que un dia hi va haver una baixa al cor i em van dir si hi volia cantar, i des de llavors he anat fent col·laboracions amb ells.

—La crisi sanitària ho ha aturat tot. Com ho està vivint vostè?

—És bastant dur. Al març, quan va començar tot, ens vam quedar en xoc. Venia de dos mesos molt parats, gener i febrer, però al març em començava una bogeria de concerts. Col·laboro amb el Cor de cambra del Palau i tenia altres coses amb ells, a més de concerts com a solista al Festival Barcelona Obertura, al Festival de Música Antiga dels Pirineus... I de sobte es va aturar tot. Estàvem a casa, al mes d’abril, i veia com es cancel·laven coses del juliol. Vaig intentar mantenir la motivació, cada setmana feia classes de cant amb la meva professora, però és molt difícil quan saps que no podràs tornar a cantar, ni si aquell repertori que estàs estudiant es podrà fer o no. Per sort, vam tenir un petit respir, que va coincidir amb el Primer Palau, i el vam poder fer. Però ara aquest segon tancament ha tornat a ser un cop baix. Encara que tinc projectes, com la gravació d’un CD amb Carmen Santamaría sobre un compositor de Castro Urdiales, em sento una mica desmotivada.