Els hàbits caníbals de l'ós de les cavernes

L’ós de les cavernes, un dels animals més emblemàtics de la Prehistòria, que va viure a Euràsia entre fa 150.000 i 12.000 anys, és el protagonista d’un estudi publicat a la revista Quaternary Science Reviews. L’article l’han realitzat conjuntament investigadors de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), la Universitat Rovira i Virgili (URV), el Centre Nacional d’Investigació sobre l’Evolució Humana (CENIEH), la Universitat d’Alcalá de Henares i la Universitat Complutense de Madrid. Aquest estudi aporta nova informació sobre els costums d’aquest gran mamífer a partir de la comparació de les dades arqueològiques relacionades amb els óssos de les cavernes (Ursus spelaeus) amb les procedents d’una sèrie d’observacions naturalístiques fetes al Pirineu amb els óssos bruns (Ursus arctos). «Tot i que són dues espècies diferents, hem observat algunes pautes en el consum de les seves preses que es repeteixen sistemàticament» explica la doctora Ruth Blasco, investigadora del CENIEH. «Quan devoren els cadàvers d’altres animals, els óssos bruns fan servir les urpes davanteres com si fossin mans, flexionant i pressionant la caixa toràcica fins a trencar les costelles i les vèrtebres i així accedir al seu menjar preferit, que són les vísceres», afegeix. La investigadora comenta que «les fractures resultants es coneixen amb el nom de peeling i es caracteritzen per tenir les vores completament esfilagarsades, molt semblants a les que es produeixen quan trenquem la branca d’un arbre».

La doctora Maite Arilla, de l’IPHES, explica: «Fins a l’aparició d’aquest treball, es considerava que el peeling només es podia fer amb les mans i doblegant les costelles fins a trencar-les. Per tant, sempre que es trobava en un jaciment, s’atribuïa a l’activitat humana. Ara, gràcies a les observacions que hem estat fent durant més de deu anys al Pirineu, hem vist que els óssos no solament són capaços de produir aquest tipus de fractures, sinó que ho fan amb una gran assiduïtat. Per tant, hi ha molts conjunts arqueològics que hauran de ser revisats».

Un dels jaciments on s’han aplicat aquestes dades és la Cova del Toll de Moià, on hi ha una de les col·leccions d’ós de les cavernes més important de la península Ibèrica. Aquest espai era un lloc d’hibernació on s’acumulaven els cadàvers dels individus que no van superar la letargia. «Entre els consumidors d’aquests cadàvers també hi havia els neandertals. En aquest nivell hem trobat algunes eines disperses d’aquests homínids que hem pogut associar a les marques de tall que hem vist sobre els ossos dels óssos, sobretot a les costelles. Si no haguéssim tingut tot el treball previ fet amb els óssos del Pirineu, aquests tipus de fractures haurien estat assignades als neandertals», assenyala Jordi Rosell, investigador de la URV adscrit a l’IPHES. Arran d’aquesta investigació, els óssos de les cavernes se situen ara com a principals responsables d’aquestes fractures.