«No he escrit la novel·la per parlar de bons i dolents, sinó per parlar de reconciliació»

—La seva novel·la s’articula al voltant de dues històries entrellaçades en el temps i l’espai. Què ens expliquen?

—Són dues històries en dos plans temporals: d’una banda el present i de l’altra el passat, després de la guerra espanyola i l’Holocaust alemany. I tracta sobre el silenci que els nostres pares i avis van mantenir, o es van veure abocats a mantenir, després dels fets succeïts en aquestes dues guerres.

—La idea de base són aquestes històries del passat, que encara ara resten amagades a moltes famílies. Per què ha posat la mirada en aquests silencis?

—Hi ha dos fets que m’hi han portat. Un és de quan era petit i ens venia a visitar un parent de França. El meu avi tenia un germà i una germana a França, i jo no entenia per què hi havien anat, per què vivien allà i com hi havien arribat. Aquest és un fet que sempre he tingut present, així com el perquè d’aquest silenci, per què els nostres pares no ens parlaven del que havia passat. El segon motiu per escriure la novel·la és un succés que va passar al poble on vaig viure de petit: els primers dies de la guerra hi va haver uns fets sagnants per part d’aquells que en deien l’anarquisme, i a la gent del poble, famílies que estaven amb la república, allò els va saber molt de greu.

—A la novel·la, els protagonistes volen esbrinar els fets succeïts. En la història plana la pregunta de si s’ha de remoure el passat, quan això pot fer molt de mal. Ells arriben a una conclusió. Quina és la seva?

—El passat s’ha de conèixer per no repetir els errors. És evident que sí. Segurament no aconseguirem descobrir-ho tot, però almenys farà que ens conscienciem i puguem evitar que fets com aquells tornin a passar. Encara que tal com està tot ara, veient el que passa als Estats Units o a Europa amb la ultradreta, tot plegat fa una mica de por.

—El llibre es titula El llarg silenci dels botxins, però en el text també es maleeix el silenci dels vençuts. Tots dos silencis estan en un mateix pla, no hi ha bons ni dolents.

—Exactament, he fet la novel·la amb la intenció de no parlar de bons ni dolents, sinó de reconciliació.

—En canvi no hi ha matisos quan parla de l’Holocaust. Aquí sí que s’esforça a deixar molt clar que allò és el mal absolut.

—A la història explico els fets que van passar en un camp de concentració força desconegut, situat a França. En aquesta qüestió no hi ha mitges tintes. Allò va ser una cosa bestial, inconcebible. Al llibre em faig la pregunta, igual que se l’han fet altres abans, si mai arribarem a ser humans, veient que passen aquestes coses.

—Pensa que, d’alguna manera, les generacions actuals tenim la responsabilitat de recuperar tota aquesta memòria abans que es perdi per sempre?

—Sí, ara és el moment de fer-ho. Si no, en perdrem la possibilitat. Ja queden molt poques persones vives que visquessin l’Holocaust, i de la guerra d’Espanya només queden alguns testimonis que són molt grans i que, quan allò va succeir, eren molt petits.

—Hi ha novel·les que, pels temes que tracten, tenen repercussió més enllà del fet literari. S’ha trobat amb lectors que, a través del seu llibre, hagin reviscut fets similars?

—Sí. Jo dedico la novel·la a la tia de França i al cosí Floreal. Doncs bé, una persona em va explicar que havia començat a llegir el llibre i que ell també tenia una tia de França. M’estic trobant amb això perquè faig memòria de fets que han passat. Parlo per exemple de la retirada, en què mig milió de persones van travessar la frontera, i per tant hi ha moltíssima gent que es pot sentir identificada amb els fets que s’expliquen.