«La recerca d'espanyols que van passar per Neuengamme està molt avançada»

Dels més de 100.000 presoners que van passar pel camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), només s'havien documentat fins ara set persones de raça negra, cap d'elles espanyola. En la seva investigació, la doctoranda de la URV ha confirmat la presència d'una vuitena persona, José Epita Mbomo, nascut el 1911 a l'illa de Corisco, colònia espanyola de Guinea, que l'any 1927 se'n va anar a viure a Múrcia. Com a republicà derrotat es va exiliar a França, on es va allistar a la resistència i va aprofitar els seus coneixements d'electricista per sabotejar la Wehrmacht, les forces armades alemanyes.

—Qui va ser José Epita?

—Sobretot i, segons els relats que han arribat sobre ell, José Epita va ser un bon home. Mecànic aeronàutic de professió, refugiat espanyol republicà a França, membre de la resistència contra els nazis, deportat al camp de concentració de Neuengamme, supervivent de la tragèdia de la badia de Lübeck i un gran pare després de la guerra.

—Com arriba a les seves mans la seva història?

—Va ser mentre investigava a través dels Arolsen Archives (el major arxiu de documentació nazi del món situat a Alemanya) el pas dels espanyols pels camps de concentració alemanys i d'internament francesos, els motius de les seves detencions, els canvis en el seu estatus jurídic amb el pas dels anys… Em vaig trobar amb la seva fitxa de presoner on figurava com a espanyol. El seu nom també apareixia en els llistats de la missió francesa de postguerra a la recerca dels seus nacionals, així com en documents del camp de concentració de Neuengamme, on el tenien registrat com a rus. La qüestió de determinar la nacionalitat dels deportats de vegades és molt complexa. No obstant això, connectant aquesta informació amb la documentació existent en els arxius francesos, on apareixia tant el seu segon cognom, Yoni, com la seva última residència a Merignac (Bordeus), vaig trobar el fil per descobrir aquesta impressionant història vital.

—Com va ser el seu pas pel camp de concentració?

—Va arribar a Hamburg el maig de 1944, amb altres 200 espanyols deportats des del Frontstalag 122 de Compiegne, França, després d'un viatge en condicions inhumanes. El motiu de deportació de tots ells va ser polític, per col·laborar o ser membres actius de la resistència o bé per ser comunistes. Les condicions del camp eren pèssimes, però sobretot eren víctimes de la fam i el treball extenuant.

—En el seu cas, ser negre va ser un problema afegit?

—Si bé no era una condició especialment perseguida, això no eximia de sofrir inhumanes experiències per ser considerats éssers d'una raça inferior i impura. Els que formaven part de la comunitat afroalemana, provinents de les colònies i fruit de relacions mixtes, eren en nombroses ocasions esterilitzats, però també van ser eliminats, empresonats o enviats a camps de concentració com a divertiments exòtics.

—Què va passar quan el camp es va buidar?

—Quan les SS van abandonar el camp l'abril de 1945, van destruir totes les proves incriminatòries que van poder. José Epita va ser, juntament amb més de 9.000 presoners més, evacuat del camp en les marxes de la mort cap a la badia de Lübeck. Allà se'ls va amuntegar als compartiments de càrrega dels vaixells Cap Arcona i Thielbeck, que feien de presons flotants. Molts van morir de fam i set, uns altres per malalties sense tractar. Durant l'atac aeri britànic del 3 de maig de 1945, uns 7.000 antics presoners de Neuengamme van morir cremats o ofegats. Només van aconseguir sobreviure unes 450 persones, entre aquestes, gràcies a la seva condició de bon nedador, Epita Mbomo. Després de l'alliberament va tornar a Bordeus i va fer vida familiar, treballant per a una empresa d'electricitat, però a penes esmentava aquestes experiències tan traumàtiques. Malgrat tot, en la seva grandesa, parlava de perdó.

—El seu treball ha tret a la llum altres espanyols fins ara no identificats?

—Sí. Una de les últimes, per exemple, Petra Folch, de Castellfort, Castelló, comunista refugiada a França i coneguda posteriorment com a Pierrette Doize, a causa del seu matrimoni. Va ser deportada a Ravensbrück el 1944, dependent del camp de concentració de Neuengamme en un moment posterior i, encara que va ser alliberada, va morir poc temps després. La recerca relativa als espanyols que van passar per Neuengamme des de la URV està àmpliament documentada i molt avançada. En aquesta tasca es persegueix, a més de l'aproximació jurídica, conèixer les seves arrels i descobrir quin va ser el seu itinerari vital perquè la seva condició de víctimes del nazisme no quedi en l'oblit.