«De petit deia que volia ser astronauta, ser escriptor era el meu pla secret»

—La trama d'aquest llibre és una història complexa, plena de dualitats, en què es barregen el món real i el dels somnis. Quina és la gènesi de la història, el desencadenant personal?

—He trigat trenta anys i nou mesos a escriure aquest llibre. Han sigut nou mesos d'escriptura obsessiva, setze hores al dia. Però, com passa amb moltes idees, hi havia un precuinat. Fa uns trenta anys, vaig viure un moment molt especial amb els Sopa. Jo era com el Salvador, el protagonista de la novel·la: tímid, introvertit, fins i tot una mica queco, i els llibres van ser el meu refugi. De sobte, al 90, em vaig trobar a l'Estadi Olímpic amb Tina Turner i 60.000 persones de públic. Vaig mirar enrere des de l'escenari i em va costar reconèixer-me. Aquesta sensació d'alteritat, de que tot no estava escrit i que una vida pot contenir-ne moltes altres és una cosa que he anat perseguint amb el temps. De fet, hi ha moltes cançons que he escrit que casen perfectament amb aquest llibre, com Els teus somnis, Caic o, fins i tot, El far del sud, en què un noi entra en un cinema i s'enamora d'una ficció. Així és com finalment arribo a aquesta novel·la, en què puc desplegar tot un bagatge i referències al voltant d'aquesta idea, de si som amos del nostre destí i podem esborrar aquesta línia que separa el que nosaltres en diem real del que no ho és.

—El Salvador Martí perd tot allò que més s'estima i ha de reformular la seva realitat. Quina reflexió personal hi ha, al darrere d'aquest argument?

—Estem en un moment en què hem de reformular la realitat. Vivíem en una realitat que ja era imperfecta i que ens portava a un destí que no era sostenible, i hem aturat el món perquè han mort dos milions de persones per la covid. Però abans morien dos milions de persones de gana cada dia i no el vam aturar. Per a mi, això és una mostra de com construïm la realitat. La construïm de forma simple, per fer la vida més fàcil i sentir que podem estar al costat bo. Al llibre és molt present el concepte de dualitat, el nosaltres-ells, el bé-mal, la bellesa-lletjor… Jo jugo a agafar el protagonista i a fer-li trencar la dualitat entre realitat i ficció. La meva esperança és que qui llegeixi aquest llibre pugui mirar la seva normalitat i posar-la en dubte. De vegades em pregunten: «Al final, el Salvador és viu o és mort? Està despert o somiant?». Què importa? El que vull és ajuntar aquestes dualitats, mostrar que no poden anar separades: no pots saber què és la felicitat si no tens consciència de què és la desgràcia.

—La poesia també és una gran protagonista de la història. Tot i que pugui semblar que la poe-sia ens lliga al món dels somnis, per al Salvador és el màxim exponent de la realitat.

—Sí, el paper de la poesia em semblava profundament interessant i atractiu. El poeta és la seva obra. Joan Margarit no construeix personatges, fa d'ell mateix la seva obra, la seva mirada sense filtres que és, al mateix temps, la màxima expressió de la realitat. És en aquesta terra de ningú on situo el personatge, jugant amb el poeta com a transformador, dissident, rebel i també creador de la pròpia realitat a través del poema.

—El joc de miralls tan present en la història es podria aplicar també a Gerard Quintana, a qui tots emmarquem en la dualitat músic-escriptor. Creu que amb aquesta novel·la finalment ha emergit el Gerard que hi havia al fons del mirall?

—Quan em van donar el Ramon Llull em va escriure Joaquim Nadal i em va dir que ja era hora que comencessin a dir de mi que era escriptor i cantant, perquè era estrany sentir dir que el cantant de Sopa de Cabra havia guanyat el Llull. Sí que m'he sentit ubicat en un espai on de vegades no t'hi reconeixes. De petit, quan em preguntaven què volia ser, jo deia «astronauta», perquè dir escriptor em semblava massa pretensiós. Però en certa forma, era el meu pla secret, jo vaig començar a fer música perquè escrivia i em van demanar textos. Si no hagués escrit, potser no hauria cantat mai: el que em va portar a la música va ser la paraula. Ara ja soc un més i, d'aquí a un temps, potser seré un tercer, perquè ara m'estic capficant amb la fotografia.

—'L'home que va viure dues vegades' tindrà sempre l'etiqueta d'haver guanyat el Llull. El satisfà que sigui precisament aquesta novel·la, tan personal, la que hagi guanyat el premi?

—Sí, em satisfà perquè, amb aquest llibre, he fet un salt. I era un salt sense saber on cauria. He abandonat un patró que em va servir per començar, la novel·la històrica, per fer un acte de llibertat, quant a decidir de què volia parlar i com volia parlar-ne. Quan em van comunicar el premi em vaig quedar molt sorprès, pensava que era un llibre que fugia massa d'estudi, però aquesta va ser una de les coses que va valorar el jurat. Hauria pogut escriure un llibre com el primer (que me l'estimo molt, sense aquell no hauria pogut fer aquest), però ara sé que amb el tercer seré encara més lliure.