Els tarragonins van començar a cridar: «Miracle! Miracle!»...
En el s XII, un dia, va arribar a la platja de Tarragona un mariner que portava un missatge urgent per al bisbe Sant Oleguer, el qual va haver d'embarcar-se immediatament. Vet aquí que el va sorprendre una dura tempesta, i el bisbe, enutjat, la va maleir, tornant, de seguida, la calma.
El tarragonins es van quedar preocupats i cada dia observaven la platja per albirar si el seu bisbe tornava, fins que van veure que arribava el vaixell que l'havia recollit i van baixar tots a rebre'l. Però el van veure molt trist. El sant els va explicar la maledicció de la tempesta i el seu penediment, ja que el temporal era obra de Déu, i ell no l'havia d'haver maleït.
Com a penitència es va autoimposar restar tancat fins que Déu el perdonés, i com a penyora, va tirar al mar, davant de tots, una clau al mar.
Els tarragonins van començar a cridar: «Miracle! Miracle!». En girar-se, el sant, va veure que un peix duia la clau a la boca i la deixava a la platja.
Sant Oleguer, entenent que Déu ja l'havia perdonat, va fer construir, allà mateix, una església al costat de la platja: 'Santa Maria del Miracle', de la que encara es poden observar els seus murs, i que donà nom a la platja.