«Arribem al concert de Tarragona amb les ganes molt acumulades»

—Toquen a Tarragona després d'haver posposat el concert unes quantes vegades. Com hi arriben?

—És un concert que podria entrar al Llibre Guinness com el més ajornat de la història del rock&roll. Hi arribem amb les ganes molt acumulades. Tant, que no sé què pot passar. Potser a la tercera cançó ens quedem sense alè i hem d'aturar el concert. Ara seriosament, de sempre ens ha fet més respecte tocar a Tarragona que a Barcelona, els concerts a casa imposen més perquè hi trobes la gent que coneixes.

—Com han plantejat aquesta gira?

—El repertori és força divertit perquè fem un recorregut cronològic, però a la inversa, comencem pel més nou per arribar al més antic. La idea primigènia era fer-ho a l'inrevés, però ens vam adonar que és més divertit anar desenterrant relíquies a mida que avança el concert. I a nivell de tempo també és millor, perquè com que ara fem pop adult, si vols que pugi la intensitat és millor anar d'endavant enrere.

—És un concert per cantar i ballar, però el públic no es pot moure de la cadira, ni posar-se dret.

—Jo no hi entenc, però em costa comprendre la diferència entre estar assegut o dret, si no et mous del teu lloc ni et treus la mascareta. En tot cas, jo no puc propiciar que la gent s'aixequi, i això és una feina difícil, perquè sempre he tingut vocació de monitor d'esplai, soc d'aquells cantants emprenyadors. Mira que intento frenar-me i ser una mica més David Carabén i fer veure que no m'interessa el que passa, però no puc. Em passo l'estona misserejant entre el públic i m'agrada que la gent gaudeixi. Per tant, encara que el meu llenguatge verbal no pot dir a la gent que s'engresqui, em temo que el meu llenguatge corporal ho deixa bastant clar. I ho deixo aquí, que no vull que vingui el Procicat a posar-me una multa.

—Triar el repertori deu haver estat difícil.

—Vam fer la tria pensant que fos bastant lúdica. A més, quan vens d'una gira anterior que és d'un disc nou, la necessitat de fer coses actuals ja la tens força coberta i et pots permetre un exercici de nostàlgia. Ens hem deixat anar amb cançons que sabem que la gent ens demanarà, salpebrades amb unes altres que potser no ens les demanen tant, però que ens les demanem nosaltres.

—Vaig veure el concert a l'Auditori del mes d'abril i la sensació és que s'ho passa molt, molt bé, en aquesta gira.

—Molt, moltíssim. M'ho passo tan bé que moltes vegades no soc gaire conscient del que hi ha, em passa tot molt de pressa. Normalment, el que fem és enregistrar el concert i després cadascú l'escolta…

—Enregistren cada concert i se l'escolten?

—Sí, soc bastant obsessiu en aquest aspecte.

—A aquestes alçades encara fan això?

—És una cura d'humilitat bastant sana i sempre has d'intentar millorar, no? Em fa gràcia perquè sempre que els escolto penso «Com xerro, tu». Visc una mena de sensació d'eufòria que fa que em desinhibeixi i això no em passa en gaires més aspectes de la vida, soc una persona més aviat reservada.

—Un dels grans moments del concert d'aquesta gira és quan es queden els tres Pets sols a l'escenari.

—Sí, fem la broma que anem tirant enrere fins que ens quedem els tres iaios, i decidim tirar endavant una cançó amb tota la barra del món. A nivell d'imatge queda molt xulo, però a nivell sonor no tant, perquè l'única guitarra que hi ha soc jo. Però són dos minuts i mig, passa molt ràpid. Fem la broma que no ens calen els músics.

—Parli'm d'ells.

—En primer lloc hi ha el que porta més temps amb nosaltres i ja és de la família, Joan-Pau Chaves. Amb ell hi tinc un vincle molt especial, ara durant la pandèmia hem estat tocant plegats. Després hi ha el Jordi Bastida, que és un guitarrista tan bo que l'hem de compartir amb Carlos Sadness i Ramon Mirabet. I finalment el Marcel Caballé, que venia de tocar amb Miqui Puig i Sidonie, i que és un bitelià de soca-rel i amb un humor molt bo. Després, tenim una relació oberta amb el Vidal Soler, que ve quan en Bastida no pot. Són el grup de músics amb qui hi ha hagut més complicitat.

—No puc acabar sense preguntar pel pròxim disc.

—Quan va començar el confinament, semblava que s'acabava el món i em vaig posar a fer cançons com un desesperat. Però quan veig veure que tot el col·lectiu de músics feia igual, em vaig adonar que no hi havia pressa. Millor que treguin els discos ells, jo ja m'espero. Amb la calma, ja el traurem nosaltres després. La idea seria fer-lo a finals d'any. Tinc les músiques, però em falta posar-hi les lletres.