Alerten de la degradació de dos aqüeductes tarragonins dels segles XVII i XVIII

L'aqüeducte per excel·lència a Tarragona és el Pont del Diable. No obstant això, el de les Ferreres no és l'únic a la ciutat, encara que després de l'època romana els tarragonins van topar amb múltiples dificultats per fer arribar aigua al nucli urbà, elevat sobre un turó. Molts segles després, dos intents van aconseguir reeixir i suavitzar un mal endèmic. A principis del segle XVII i a finals del XVIII els aqüeductes de les Morisques i de la Mina de l'Arquebisbe, respectivament, van aconseguir portar aigua a la Part Alta, que en aquells moments suposava bona part de l'extensió de la Tarragona de l'època. Si el Pont del Diable és un dels emblemes tarragonins, aquestes dues estructures més recents en el temps es troben en un estat de conservació preocupant i, fins i tot, en l'oblit, segons la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (RSAT) i l'empresa de guies turístics Itinere.

Tot i tractar-se d'un Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), l'estat de conservació dels aqüeductes no s'ajusta al que demana la categoria de protecció. El problema es localitza sobretot als arcs de les Morisques –també conegut com a aqüeducte de les Fonts del Llorito–, que travessen el barranc de Terres Cavades i discorren per una parcel·la a tocar del camí del Nàstic. En aquest cas, l'estructura és de titularitat privada. Actualment la vegetació al seu voltant creix força descontrolada i unes planxes de fusta, plàstics i uralites barren el pas per sota seu. Per la seva banda, l'aqüeducte de la Mina de l'Arquebisbe –o de l'Oliva–, té parts privades i altres de l'Ajuntament. Discorre des de les proximitats del cementiri fins a tocar del Camp de Mart i el punt més identificatiu és quan creua el carrer de l'Escultor Verderol, per on els cotxes passen per sota, amb el que implica la proximitat del trànsit rodat. A més, hi ha diverses pintades als murs.

L'aqüeducte de les Morisques es va iniciar amb unes proves de fusta que el 1609 van entrar en funcionament. Des de l'època romana, la forma majoritària d'abastir d'aigua Tarragona era «recollint-la sobretot de les teulades dels edificis i conduint-la a les cisternes», tal com recorda Jordi López, membre de la junta de la RSAT. També es van obrir pous, com a la plaça de la Font –sense massa èxit–, a més del Rec Major per regar les hortes del Francolí i moure els molins de la Part Baixa. Fins a l'aixecament de les Morisques, «no hi ha cap mena de conducció semblant als aqüeductes romans», explica Xavi Mejuto, recalcant els problemes de portar aigua a Tarragona. No obstant els esforços, l'estructura «tenia poc cabal i, per tant, era una aportació suplementària que no podia solucionar el problema», apunta López.

Amb la construcció de l'aqüeducte de la Mina de l'Arquebisbe, entre 1782 i 1798 i a càrrec dels arquebisbes Santiyán i Armanyà, sí que es va aconseguir abastir d'aigua la ciutat. El seu origen es troba a Puigpelat, a gairebé 30 km, però «el cabal era força potent i va suposar la solució definitiva», contextualitza López. De fet, aquesta estructura continua funcionant avui dia i la Part Alta encara conserva gairebé una desena de fonts de l'època: les de les escales de la Catedral, la de la plaça de la Font, a la plaça de Sant Antoni o a la placeta de Sant Joan, entre d'altres.

Posar-los en valor

«No tenen el tracte digne que es mereixen», lamenta Mejuto. Tant la RSAT com Itinere demanen que els dos aqüeductes es posin en valor, sobretot atenint-se a la protecció que ofereix la condició de BCIL. «No només són uns arcs. Representen l'esforç de la gent de Tarragona durant segles per portar aigua a la ciutat. Tenim el dret de deixar de no saber què són», reivindica Mejuto. Per la seva banda, López defensa que «és necessari conscienciar-se de la importància del patrimoni de l'aigua a la ciutat». L'arqueòleg apunta sobretot a l'aqüeducte de les Morisques, «en un estat total d'abandonament». Al de la Mina, «sobretot arran de l'enderroc de la casa de Sant Josep, deixar vistes totes les arcades que discorre paral·lela al camí del Cementiri». En ambdós, «calen actuacions de restauració més que de reparació», a més de «realitzar una feina de difusió i divulgació», expressa López.