«Amb 'Rigoletto' vam sortir de la mediocritat que de vegades hi ha a la ciutat»

—S'havia imaginat mai ser pregoner per Santa Tecla?

—Mai. El pregó és un acte solemne, si bé ara és una mica més informal. I jo no m'hi veig gaire en aquest tipus d'esdeveniments. Soc del món de la faràndula. No m'ho hauria imaginat mai que podria ser el pregoner. Sempre penses que hi ha altra gent que encaixa més. Em fa molta il·lusió i a la vegada ho encaro amb responsabilitat i amb moltes ganes.

—Com va rebre la notícia?

—Teníem una reunió per altres qüestions i l'alcalde em va preguntar què feia el 21 de setembre. Li vaig explicar que fins al 18 de setembre estava a Oviedo i que a la tardor marxava a diferents ciutats, però que en teoria estava lliure pel 21. Aleshores em va preguntar si voldria ser el pregoner. Al moment li vaig respondre amb una altra pregunta: 'Vols dir que ho sabré fer?' Ell em va assegurar que sí i que estaria molt il·lusionat que acceptés la proposta i així vam quedar.

—Ja té el text del pregó preparat? Què ens espera?

—No vull donar-li pompa, sinó transmetre sentiments dels tarragonins del carrer, d'aquells que hem viscut la ciutat i ens l'estimem. Sempre he estat molt crític amb Tarragona, però no vull centrar-me aquesta faceta durant el pregó. Parlaré d'una manera més romàntica sobre tot allò que representa per mi Tarragona des de ben petit. Els meus pares eren tots dos tarragonins, jo també, els meus fills també han nascut a la ciutat si bé ara no hi vivim. La meva idea és relatar algunes de les meves vivències, que són les de molts TTV -tarragonins de tota la vida-. Soc això i no puc imaginar-m'ho d'una altra manera.

—Quin és el seu moment preferit o imperdible de les festes de Santa Tecla?

—Soc un gran amant dels castells. M'apassionen, em posen la pell de gallina, m'emocionen, em fan plorar. Ho portem dins i ens els sentim molt nostre. Encara recordo com de petit el meu pare m'hi portava i em pujava a coll per poder-los veure. Per mi, els castells són el més important. Quan era jove, les revetlles també eren fonamentals. No me'n perdia cap! Ara ja de gran, amb els meus fills hem anat a veure moltes vegades totes les activitats on hi participa el Seguici, però els castells sempre seran per mi el més important.

—El passat juliol va participar en l'estrena de l'òpera Rigoletto, la primera gran òpera produïda íntegrament a Tarragona. Com valora l'experiència?

—Fa anys que he anat al darrere de diferents consellers de Cultura de l'Ajuntament per a impulsar una idea similar. En aquesta ocasió va ser en Carles Figuerola, el cap de Gestió Cultural, qui m'ho va plantejar i al moment ens vam posar a treballar per a tirar-ho endavant. El Camp de Mart és un lloc idoni per a fer aquesta mena d'espectacles i el que no entenc és com altres ciutats s'ho poden permetre i nosaltres no. Més enllà de cantar-hi, hi vaig dedicar moltes hores prèvies a l'organització i ho vaig fer per amor a aquesta idea, que és molt bona. I així ho certifiquen el miler d'entrades venudes. Va ser fantàstic. Vam muntar una orquestra exclusivament per aquesta funció, on més d'un 70% dels músics eren del territori. Cal destacar també que vam comptar amb el suport total de l'alcalde, que en aquell moment encara portava la cartera de Cultura, així com de la Diputació, la Generalitat i de diverses empreses que van aportar gran part del pressupost. Va ser una feinada, però va valdre la pena.

—Sap si hi ha voluntat de continuïtat?

—La meva il·lusió és que fos així, que es fes cada any i que s'ampliés amb més dates i funcions i crear un festival líric a l'estiu. Activitats com aquesta atrauen molts visitants. Fa més de 27 anys que em dedico al món de l'òpera i sé del cert que hi ha molta gent que viatja motivada per aquesta mena d'esdeveniments. L'alcalde té el compromís de mantenir-ho, així m'ho ha manifestat en més d'una ocasió. Però evidentment hi ha hagut un canvi en la regidoria de Cultura, així que caldrà veure com evoluciona. Per mi, seria un error deixar perdre l'impuls que vam aconseguir. Ara bé, l'endemà de l'estrena ja hauríem d'haver estat pensant en la de l'any vinent, perquè, si no ho treballem amb temps, no ho podrem tirar endavant. El més complicat d'aquesta mena de projectes és fer-los la primera vegada, perquè tens la incògnita de com sortirà a nivell artístic. Tothom, tant la gent de carrer com crítics que van venir, van adonar-se que era una meravella. Projectes com Rigoletto permeten sortir de la mediocritat que de vegades hi ha a la ciutat i demostrar que a Tarragona es poden fer coses professionals, que podia estar aquí, a Barcelona, a Madrid o a París.

—Vostè també és un dels impulsors del Castellvell Musicfest.

—Fan un gran esforç, però tenen una gran sensibilitat musical i artística, així que no puc deixar-los d'ajudar. Ens fa falta gent així. El festival té un èxit de públic impressionant i sé que la seva idea és construir un teatre auditori amb una programació. Jo els animo molt a fer-ho. De fet, al territori tenim molts espais bons. Ara el que toca és omplir-los amb una bona programació. Seria genial, per exemple, tenir una orquestra simfònica pública i professional del territori, que tingués la seva temporada estable.

—Sembla que el món local s'està posant les piles en aquesta arrancada cultural post pandèmia i que hi està contribuint molt, més enllà del que fan els grans escenaris.

—Certament, bona part de la reactivació cultural ha vingut molt des de món local, i no només en la música clàssica. Aquest estiu s'ha viscut un boom força important. A la gent li ha vingut molt de gust sortir, anar a concerts a l'aire lliure i compartir estones.

—Quins projectes té pel davant en els pròxims mesos?

—Demà acabo Nabuco a Oviedo i fa unes setmanes vaig debutar a l'Òpera d'Hèlsinki. A l'octubre, tinc un parell de concerts al territori. Novembre i desembre soc a València fent Madame Butterfly. A finals d'any, a Pamplona i teòricament al gener he d'actuar a l'Òpera de Pequín a fer Falstaff de Verdi. Al febrer, torno a Oviedo amb una sarsuela i al març seré a Tenerife, interpretant una òpera d'un compositor contemporani argentí. Des del Nadal passat, no he parat i estic content.

—Acaba de debutar a Hèlsinki. En quins altres escenaris li agradaria debutar i quins personatges o òperes li agradaria interpretar?

—M'agradaria molt cantar al Covent Garden de Londres i a l'Òpera de la Bastilla de París. I pel que fa a les òperes, m'agradaria dubtar el Simó Bocanegra de Verdi. Encara me'n queden per fer tant de Verdi com de Puccini. I també voldria repetir-ne algunes de les que he fet.

—Per últim, ha actuat en escenaris d'arreu del món. Les emocions que desperta l'òpera són universal o canvien segons el públic que es té el davant?

—Evidentment, hi ha llocs on agradaran més un tipus de música que un altre. Però al final l'òpera explica històries. Encara que tinguin un tarannà historicista, no deixen d'explicar les relacions humanes de poder, de gelosia, d'amor, d'odi. I això agrada a tothom.