«'Amor a l'art' és un homenatge a les dones artistes invisibilitzades»

—'Amor a l'art' arrenca amb un personatge femení, l'Olivia. Qui és aquesta noia?

—L'Olivia viu a la Barcelona de mitjans dels anys setanta. Està a punt de llicenciar-se en Història de l'Art i les seves estones lliures ajuda a l'avi, que és un antiquari del carrer de la Palla. En aquest moment, en què està amarada d'artistes i moviments artístics i ja s'ha pogut fer la seva llista d'artistes favorits, descobreix, durant el buidatge d'un pis, l'autoretrat d'una pintora que li és desconeguda i que la deixa fascinada.

—En aquest punt entra en escena la Valèria Sans, la segona gran protagonista de la novel·la.

—Sí. L'Olivia es pregunta com pot ser que no conegui l'autora de la pintura, una dona que vivia al carrer Petritxol, com ella, i que als anys 20 va viatjar al París de les primeres avantguardes i va brillar entre els grans artistes de l'època. A partir d'aquí comença a estirar el fil de la Valèria Sans, i la descobreix a ella, però també a una sèrie de dones artistes que, com ella, van viure en aquell París i van quedar absolutament oblidades pel relat de la Història de l'Art, que majoritàriament ha estat escrit per homes.

—La Valèria Sans, que és la pintora barcelonina que desperta l'interès de l'Olivia, és un personatge de ficció. No hi havia dones artistes reals?

—En aquesta novel·la, com en altres que he escrit, faig interactuar personatges de ficció amb personatges reals. Penso que els reals han de ser secundaris, perquè d'aquesta manera em puc permetre les llicències creatives i determinar el fil argumental de la història. Així i tot, la Valèria Sans l'he construït a partir de la suma de moltes biografies, anhels i lluites de dones artistes de la Història de l'Art. Per tant, és un personatge de ficció construït a partir de moltes realitats i la concebo com el paradigma de la dona artista. A la vegada, per fer un homenatge més directe a les artistes invisibilitzades, l'he envoltat de personatges que sí que van existir.

—Parli'm de totes aquestes dones.

—Al París dels anys 10 i 20 van conviure, junt amb els grans noms d'homes artistes, una sèrie de dones que van escollir aquella ciutat i, més concretament, el barri de Montparnasse, per fer un tipus de vida més lliure i emancipada de les cotilles morals de la societat patriarcal del moment. Com es veu a la novel·la, aquestes dones van tocar diferents disciplines artístiques: Gertrude Stein era col·leccionista d'art i escriptora d'avantguarda; també hi havia pintores, com Marie Laurencin, Jeanne Hébuterne o Olga Sacharoff, o fotògrafes com Berenice Abbott.

—Això no obstant, no han passat a la història amb la mateixa rellevància que els seus coetanis Picasso, Braque, Duchamp o Modigliani.

—Les dinàmiques del món de l'art han fet que les dones hagin quedat com a muses o parelles dels artistes. El lector fa el mateix procés que vaig fer jo, i que també fa l'Olivia, d'anar estirant el fil i anar-les rescatant .

—L'Olivia, en paral·lel, també fa el seu propi procés d'emancipació personal en un context, el de finals dels anys 70, en què la dona encara havia de trencar moltes barreres.

—Sí, vaig escollir aquesta època amb tota la intenció, m'interessava molt l'esperit que destil·lava aquella generació, la sensació que estaven al final d'una època i que tenien un full en blanc, que la democràcia els portaria cap on ells volguessin. En el procés de recerca de la pintora, l'Olivia viu un emmirallament, però també fa un procés d'autoconeixement que la porta a decidir quin tipus de dona vol ser.

—A la novel·la hi intuïm també un petit homenatge als antiquaris i al Barri Gòtic de Barcelona.

—Ho és. M'he hagut de documentar molt sobre l'ofici. A banda de l'aspecte més mercantilista, l'ofici està ple de poesia, perquè rescata un patrimoni material, però també sentimental: al darrere de cada objecte hi ha una història.