Cinquanta anys de periodisme tarragoní

Intentar desbrinar 50 anys de periodisme a les comarques de Tarragona en un llibre, per extens que sigui, no és una feina fàcil. Però els autors d'aquesta feinada, Josep Maria Arias i Tomàs Carot, sempre han estat ben conscients que, en reconstruir aquest període del sector de la comunicació, alguna cosa s'havia de quedar en el tinter. És per això que De l'Olivetti al teletreball no pretén ser un corpus d'empreses, periodistes i mitjans dels últims cinquanta anys. És una obra volgudament inconclusa que tindrà vida extra amb una pàgina web que permetrà ampliar, completar i, potser si cal, corregir-ne o matisar algun contingut.

Arias i Carot són dos professionals de la comunicació amb una llarga trajectòria. Els dos han tocat gairebé tots els papers de l'auca de la comunicació tarragonina, passant per la premsa comarcal, diaris, ràdios, gabinets de comunicació... I amb el llibre que presentaven dimarts al Paranimf de la URV reconeixien que, a més de la tasca de recull històric, van emprendre també un exercici de nostàlgia per una professió a la qual han dedicat la seva vida.

A la presentació hi eren alguns dels periodistes que apareixen en el llibre, testimonis i també protagonistes de l'evolució d'una professió i uns mitjans que, perquè no admetre-ho, tot el que han guanyat en capacitat tecnològica i d'interactivitat sembla ser inversament proporcional a la seva capacitat d'influència. Les xarxes socials descontrolades, lleis que intenten regular el que es pot dir i el que no, crisis econòmiques i retallades de drets no són bons companys de viatge de l'exercici periodístic.

Com a reflex de la societat que són, els mitjans han hagut de naturalitzar-se amb entorns cada vegada més hostils. De fet, ja queda palès en el subtítol de l'obra d'Arias i Carot: Mig segle de periodisme i comunicació de proximitat al Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre i Baix Penedès (1969-2019) i COVID-19. L'afegitó de la pandèmia que des de fa dos anys ens castiga no és gens gratuït, perquè no tan sols ha afectat la mateixa elaboració del llibre, que ha vist retardada la seva aparició, sinó que ha estat també determinant en nous models de l'exercici del periodisme, des del confinament i la distància de la virtualitat.

Com explicava Cinta S. Bellmunt en la presentació de l'acte, el teletreball ha arribat per a quedar-se, però no és un fenomen nou. Recordava aquells corresponsals que havien de passar cròniques des d'un telèfon fix o una cabina, que elaboraven els seus articles des de casa, amb una màquina d'escriure i que utilitzaven aparells amb cintes de casset per enregistrar les entrevistes. Era un temps en què els rodets de fotografia entre redaccions viatjaven en bus, en lloc de fer-ho per internet.

A la taula de l'acte de presentació del llibre hi estaven presents, a més dels autors, el director de la Càtedra d'Excel·lència en Comunicació, Jordi Ferré; el president del Col·legi de Periodistes a Tarragona, Esteve Giralt; el vicepresident de la Diputació de Tarragona, Joaquim Nin i la rectora de la URV, Maria José Figueras. De l'Olivetti al teletreball ha estat editat per URV publicacions i ha comptat amb el suport de la Diputació i de Repsol. Les dues representen, també, el paradigma de què ha estat la implicació dels estaments públics i les grans empreses de la zona amb els mitjans de comunicació i la seva supervivència.

Sortit d'una crisi econòmica, encadenant una pandèmia global i un nou sotrac econòmic i social per la guerra a Ucraïna, el periodisme de proximitat (i dels mitjans que l'acullen), ben bé són el fruit d'un gran exercici de supervivència.

És ben cert que en el llibre de Josep Maria Arias i Tomàs Carot també es recull, suposo que és normal en 50 anys, un bon grapat de fracassos de propostes comunicatives. Però tots, èxits i fracassos, són peces que han donat forma al puzle sobre el qual es mou la realitat actual del sector a Tarragona. L'obra d'Arias i Carot és, en aquest sentit, molt recomanable per tenir un bon retrat actual i de l'evolució que ha experimentat en mig segle.