Garreta: «He volgut millorar l'aspecte de la ciutat on he viscut»

Fa alguns dies es va inaugurar la remodelació de l'edifici del Port de Tarragona, que duia anys tancat a l'espera de reparacions. Aquesta construcció tan característica és obra de l'arquitecte Josep M. Garreta (Tarragona, 1941), autor també d'altres edificis emblemàtics de la ciutat com ara la Residència de la Mercè i la reforma integral de l'edifici de la Diputació. Garreta presenta, com a denominador comú de la seva obra, l'adaptació dels edificis a la finalitat per la qual han esdevingut necessaris, i també la seva relació amb l'entorn. Una adaptació no pas mimètica, sinó que no renuncia a gestos que situen les construccions dins de l'arquitectura contemporània.

La seva obra més coneguda és, potser, la seu del Port del Tarragona, encarregada a començaments dels 70 i que va entrar en servei una dècada després. Destaca per la diversitat de volums geomètrics realitzats amb obra vista de formigó, cosa que el converteix en un exemplar d'arquitectura «brutalista», anomenada així a partir de l'expressió francesa béton brut , que significa, precisament, formigó cru.

Segons Garreta, «em van demanar un edifici representatiu, perquè els dirigents del port, aleshores, valoraven que havia de tenir una important qualitat de disseny. Jo em vaig proposar que representés la força, la iniciativa i els desitjos de progrés del port de Tarragona i de la gent emprenedora», diu.

Atreure l'atenció

L'arquitecte afegeix que «vaig resoldre la façana amb formes cristal·logràfiques, perquè, mirant l'entorn, no hi havia una línia comuna. Al port hi ha magatzems, grues, altres edificis, però no hi ha uniformitat. Així que vaig pensar a afegir-hi un altre element representant, com he dit, la gent del port i la gent de mar. És un edifici pensat per atreure l'atenció», explica.

L'entorn, però, va jugar el seu paper. Garreta, segons ha dit, va descartar una estructura visible de ferro, sotmesa a la corrosió, i va optar pel formigó, consagrat per l'arquitectura avantguardista france sa. «Havia de ser un edifici que atragués l'atenció, que mirés en totes direccions, que fos representatiu de la gent que viu amb la tensió del progrés», diu.

La remodelació a què ha estat sotmès ha agradat especialment a l'arquitecte, perquè «ha contribuït essencialment a suavitzar les formes. S'ha millorat moltíssim l'expressivitat de la construcció. Quan es va fer no hi havia vidres de la mida que es necessitaven al port. Ara, en canvi, s'han pogut aconseguir. El resultat ha estat molt satisfactori», conclou.

Una altra de les obres que ha definit la forma de la Tarragona contemporània ha estat la Residència de la Mercè, al cap de dalt del passeig de Sant Antoni i al costat del palau de la Diputació.Destinada a les persones grans, està concebuda com una estructura escalonada, adaptant-se al desnivell del terreny, entre la franja costanera i la Part Alta. Va entrar en servei el 1978.

Segons Garreta, «el que buscava en aquest cas era fer ciutat. Volia cobrir la franja inferior del skyline de Tarragona, marcant un ritme ascendent que es completa amb la Diputació i, més amunt, la Catedral», assegura. «Penso que la forma és una conseqüència de la intenció», afegeix, «i aquí es tractava de completar el perfil de l'acròpolis tarragonina». Tot i això, Garreta ha volgut remarcar les diferències entre l'edifici original i el que es pot veure actualment. En principi, la residència era completament escalonada i, a l'interior, a més de les habitacions i les sales destinades a les persones que hi vivien, disposava d'ascensors que es desplaçaven seguin la línia inclinada de l'edifici, de manera que a l'exterior es respectava la línia amb que havia estat dissenyat.

Amb la remodelació que s'ha fet recentment, els espais d'ascensors inclinats han desaparegut i s'han substituït per estructures rectangulars verticals a banda i banda de l'edifici. Garreta desaprova aquesta opció: «Semblen dues sitges sense cap relació amb la residència», diu, remarcant que s'ha alterat la idea que va guiar el disseny.

Un altra fita arquitectònica de la ciutat obra de Garreta és el palau de la Diputació, de 1987. «En aquest cas, es tractava de canviar un ús patrimonial», explica, ja que, antigament, les instal·lacions eren un orfernat anomenat «la Beneficència». Aquí, el treball de Garreta va consistir en restaurar la façana per tornar-li el seu aspecte inicial tot reformant completament l'interior, perquè pogués ser un centre polític i administratiu. Explica, amb satisfacció, que l'arquitecte municipal Alfonso Bacquelaine, visitant l'edifici un cop enllestit, li va dir: «Miro i miro i no puc veure què és nou i què és vell».

I és que, en paraules seves, «sempre ha estat una satisfacció millorar dins les meves capacitats la ciutat on he viscut».