«El meu espectacle està sent terapèutic per a molta gent, i això és aclaparador»

—A One Man Show porta més de cent personatges a escena en un espectacle d'una hora i mitja, a un ritme de 2-3 personatges per minut. Com és estar dins del seu cap durant la funció? —T'he de confessar una cosa: de vegades, el meu equip pateix perquè s'adonen que estic pensant en altres coses.

—No m'ho puc creure.

—T'ho juro. Se n'adonen perquè, per exemple, vaig una mica més lent. Però és que, de vegades, al mig de l'espectacle, penso: «això no funciona, ho he de canviar…»

—Sobre la marxa?

—Sí, és que el cap em va molt ràpid. Ara que m'estan fent un estudi, veig que això, que per a mi era normal, no ho és tant.

—Parli'm d'aquest estudi.

—L'estem fent amb el departament de Neurologia cognitiva i Afàsia de la Universidad de Málaga i servirà per avançar en els problemes vinculats a l'afàsia, l'autisme o la sordmudesa.

—I què hi han trobat? Què té d'especial el cervell de Carlos Latre?

—Que va molt ràpid. Encara trigarem gairebé un any a acabar-lo, perquè em compararan amb 25 individus tipus control, però ja han vist que, per exemple, tinc una capacitat d'observació un 30% més àmplia que la resta de la gent, així com una capacitat d'escolta similar. A més, també han determinat que, quan imito, tinc bilateralitat neuronal. La majoria de persones fan servir una part del cervell o l'altra, però no les dues alhora, i en diferents àrees del cervell. És tot molt interessant.

—Li anava a preguntar per la part de talent i la part de treball que hi ha darrere del seu èxit. El talent, doncs, hi és científicament demostrat.

—Jo penso que el talent, però per a tot a la vida, juga un paper del 15% aproximadament. A mi m'ha servit per obrir-me camí, però tot el que he aconseguit té molt a veure amb la preparació. Jo tinc formació en teatre clàssic, he fet Shakespeare a Londres, ball, ballet, expressió corporal, he estudiat cant… És un no parar, cal llegir, estar al cas de l'actualitat… Al final, el treball és un 80% del que fas.

—Es pot dir que existeix un Mètode Latre d'imitació?

—Sí, i de fet l'estem desenvolupant. Ja hem fet una prova pilot amb 25 alumnes. Hem començat per l'humor i la imitació, però es podrà aplicar a qualsevol altra disciplina artística. Al final, té molt a veure amb el treball i la capacitat de desenvolupar els potencials que té cada persona per tal que pugui arribar a viure del seu treball com a còmic o humorista. Segurament som el país amb més disciplines humorístiques del món, i no tenim cap tipus de formació per a això.

—Anem a One Man Show. Què hi trobarem?

—És un espectacle molt positiu i també molt talentós. La meva concepció del show bussiness és molt ianqui: tot es basa en el ritme, el tempo i el show visual i musical. I també en el talent. Penso que els espectacles s'han de poder fer partint d'una caixa negra. I, després, com més coses hi posis, millor. En el meu cas, One Man Show és un espectacle multidisciplinar, en què la base és la imitació, però també inclou una mica de cant, una mica de ball, una mica d'interpretació… En definitiva, les coses que sé fer. Per aquí som molt etiquetadors: un neix imitador, i mor imitador. Jo no crec en això, crec en les disciplines i capacitats múltiples.

—Ha anunciat que l'espectador podrà identificar més de cent personatges. Imagino que hi haurà els clàssics, que tothom espera veure, i alguna sorpresa.

—Hi haurà moltes sorpreses, perquè, per a mi, és molt important que el públic se sorprengui. Tinc la sort de tenir espectadors que van des de nens de 5 anys fins a avis de 90, inclosos aquells nois de 16 que no m'han vist mai o gent de mitjana edat. Per a mi és un repte.

—També ha anunciat alguna picada d'ull a Tarragona.

—Sí. M'agrada arribar a les ciutats i saber què hi està passant, quins personatges estan de moda, de què parla la gent al bar o a la parada de l'autobús, i incloure-ho a l'espectacle.

—Tenir una feina que consisteix a fer riure a la gent ha de ser fantàstic.

—Ho és. I ara, més que mai, soc conscient del que significa. Aquest espectacle està sent molt terapèutic per a moltes persones, i n'estic gratament sorprès. Ara vinc de València, on algú em va dir: «Avui s'acaba la meva depressió, feia dos anys que no sortia de casa». Un altre home es va posar a plorar a llàgrima viva explicant-me que no recordava haver rigut tant en molt de temps. Estic notant molt la necessitat de riure, i rebo molt l'estima i la gratitud de la gent. Ser catalitzador dels somriures és molt bonic. No et pots imaginar l'agraïment del públic quan s'acaba el xou, és al·lucinant. Molt heavy i aclaparador. Meravellosament aclaparador.