«La corrupció que arriba als jutjats és la punta de l'iceberg, la majoria no es detecta»

—En el seu llibre explica que durant la dictadura franquista s'instal·la a Espanya un alt nivell de corrupció. —Al llibre parlo de casos de corrupció al nostre país des de l'Edat Mitjana, hi ha pràctiques molt antigues. Però el règim franquista va ser molt important per a la corrupció actual, per la llarga durada del règim (prop de 40 anys), i per les característiques de la dictadura, que faciliten molt que la corrupció s'escampi a tots els racons. Aquell va ser el sistema polític immediatament precedent de la nostra democràcia i, per tant, seria impensable que no hi hagués importants continuïtats.

Això no vol dir que Franco sigui el responsable de la corrupció actual, que és culpa exclusiva dels governants democràtics, però si volem entendre l'enorme amplitud de les pràctiques corruptes i el difícil que és erradicar-les, hem d'analitzar els mecanismes pels quals es va perpetrar àmpliament la corrupció durant el franquisme i les dificultats durant la Transició i els primers anys de democràcia per trencar aquestes pràctiques.

—El règim va enriquir moltes persones, començant pel mateix dictador?

—La corrupció va enriquir al dictador, a molts dels seus familiars, ministres, generals, governadors civils i una bona part de càrrecs de la dictadura. I va ser un element funcional, el caudillo era un personatge molt pragmàtic que va entendre perfectament que si els principals sectors que apuntalaven el règim estaven satisfets econòmicament, el règim duraria.

—Alguns d'aquells sectors tan beneficiats llavors mantenen encara privilegis?

—En el nostre sistema democràtic hi va haver moltes continuïtats del règim anterior. Pensem que la meitat dels últims 50 ministres de Franco van continuar en política en democràcia. El primer parlament democràtic de 1977 tenia 110 parlamentaris que havien estat polítics del franquisme. El Movimiento Nacional i els Sindicatos Verticales tenien desenes de milers d'empleats que es van convertir en funcionaris públics sense passar per cap oposició.

L'altra meitat dels ministres que no van entrar en política, van passar als consells d'administració de les principals empreses del país. D'altra banda, bona part de les grans fortunes que es van constituir durant la dictadura, entre elles les de les companyies elèctriques les grans entitats bancàries, o les grans promotores i constructores d'obra pública, van continuar sense cap tipus de tall en democràcia.

—Per què durant la Transició no es va posar fi a totes aquestes dinàmiques?

—Tal com es va plantejar, la ruptura era impossible perquè el règim havia arribat molt fort fins al final, i van ser dirigents del postfranquisme els que van pilotar la Transició. No es podien exigir responsabilitats per la corrupció del règim mentre s'estava negociant una Constitució i un nou sistema democràtic amb les persones que venien d'aquell règim.

D'altra banda, els grans pelotazos de Jesús Gil a Marbella o d'altres constructors no comencen en democràcia, venien de la dictadura. Al llibre explico les maniobres especulatives en el conjunt territorial que, en bona part, van ser portades endavant per constructors beneficats enormement pel règim a través de mecanismes de corrupció.

Molts d'ells havien començat les fortunes amb mà d'obra esclava de presoners republicans, amb la promoció d'obres públiques però també amb la promoció d'habitatges de protecció oficial amb tota mena de tractes de favor. Són aquests constructors els que després s'escampen en l'època de desarrollisme amb els moviments especulatius a la costa. Les grans maniobres fraudulentes en l'adjudicació d'obres públiques venen de la dictadura, no comencen en democràcia.

—Des del seu punt de vista, què considera més útil en la lluita contra la corrupció: la prevenció o el càstig?

—La ciutadania demana sobretot mà dura i càstigs exemplars, però encara que el Codi Penal és un instrument més, no és el més important. S'activa quan el mal ja està fet, i sovint les trames corruptes ja s'han emportat els diners de la societat i els han amagat en espais d'opacitat, on són molt difícils de recuperar. A més, la corrupció que arriba al jutjat és la punta de l'iceberg, la immensa majoria no es detecta.

Els jutjats no poden resoldre qüestions que s'haurien de solucionar amb mesures preventives, en matèria de legislació de contractes d'adjudicació d'obres publiques perquè no sigui tan fàcil adjudicar a les trames amigues, en matèria de controls independents interns a les administracions públiques, en mecanismes de transparència per saber bé què passa a les administracions públiques i partits polítics… Els països amb nivells més baixos de corrupció fan, sobretot, un gran treball en matèria de prevenció.