«Faig un xou per a totes les edats. Porteu les mares, s'ho passaran molt bé»

—Aquest cap de setmana serà la primera vegada a Tarragona.

—Efectivament, aquest és un espectacle que fa anys que el faig en terres valencianes, i el 20 de maig vaig fer la primera incursió a Catalunya. Tampoc em vaig endinsar molt, vaig actuar a Ulldecona, amb dues funcions que van ser un èxit. Diguem que estic fent un poc el camí de Jaume I, però a la inversa.

—El títol de l'espectacle és una frase que s'ha sentit dir molt?

—Sí, m'ho diuen moltíssim. A les xarxes socials tinc molts seguidors que em feliciten molt, però després, quan em coneixen en persona, em diuen això, que en persona guanye. Però és que a banda, a mi m'agrada molt el contacte cos a cos, baixar de l'escenari, parlar amb el públic…

—Com una vedet…

—Sí, m'agrade molt aquesta comparació perquè les vedets són els meus referents. Hi ha còmics que tenen com a referents presentadors del late night americà, homes hetero, blancs, que treballen per grans cadenes de televisió. Jo vinc d'una família d'orquestra i els meus referents són la revetlla de poble. I també La Cubana, Rubianes, La Maña… aquesta cosa d'El Molino. Faig un xou molt transversal, que agrada a totes les edats. També parle molt amb les dones majors: porteu les mares, perquè s'ho passaran molt bé.

—També és un referent de l'humor en valencià: no ha canviat mai la llengua per arribar més lluny.

—No, perquè el valencià és la meua llengua materna i quan parle a una càmera o puge a un escenari, la veu que ix és la meua veu, encara que siga ficció. I mai m'he sentit limitat per això. Em diuen «si hablases castellano podrías actuar en Vigo». I jo els dic «coño, y en Lima, Perú», però jo no vull anar a Lima a fer monòlegs!

—Com ha comentat, té molts seguidors a les xarxes socials, on ofereix píndoles que tenen molt d'èxit. Comparat amb això, fer una hora i mitja d'espectacle fent riure a la gent em sembla una proesa.

—Doncs quan acabe l'espectacle molta gent em diu que se li ha fet curt. La clau és la proximitat: un còmic, per molt bo que siga, per molt bons acudits i bon guió que tinga, si no connecta amb el públic, és un desconegut. El que intente és que la gent senta que soc un col·lega, un amic que ha vingut a casa a dinar, com si ens coneguérem de tota la vida. Aquesta és la clau, juntament amb el ritme: jo no em quede quiet, ocupe tot l'espai, i això també és entretingut. I, a més, a Tarragona, vinc amb una carta a la màniga.

—Seguint-te a les xarxes és fàcil d'endevinar per on va: aquesta carta té alguna cosa a veure amb l'Amparito Roca?

—Doncs sí, aquest és un pasdoble que sempre m'ha tornat boig, i fa poc he descobert que a Tarragona és com un himne de les festes. Curiosament, amb el seu compositor hi ha una connexió valenciana molt interessant. He contactat amb Jordi Masip, director de la Banda Unió Musical de Tarragona, i estaran amb mi dissabte, durant tot el xou. Quaranta músics! Riu-te tu dels xous americans, que tenen una banda de quatre músics: jo en tindré quaranta!