«Em veig gran, però no em vull quedar fora del camí, vull anar amb la meva tribu»

— El Premi Jaume Fuster l'atorguen els socis de l'AELC. Havent rebut alguns dels premis més importants de la literatura en llengua catalana, què suposa per a vostè aquest nou reconeixement?

— Aquest és un premi al qual no et presentes, el trien els associats. M'ha arribat en una edat avançada, vivint sola, i no m'hi adapto gaire bé. Pensar que tinc la companyia de tots aquests col·legues m'ha confortat molt.

— El premi reconeix la qualitat de l'obra, la importància de la trajectòria i el compromís. És tot al que pot aspirar un escriptor.

— Sí, per començar aquest és un premi que s'atorga a la trajectòria. Després, pel que fa a la qualitat de l'obra, no em correspon dir-ho a mi, encara que tothom està convençut que, quan escriu un llibre, ho fa bé. Sempre he pensat que els jurats dels premis són com un tribunal, vas allà a examinar-te de l'obra. Si te l'aproven, senyal que és bona. Després ve un altre premi, amb un altre tribunal, i te'l torna a aprovar… Això era així als anys vuitanta, que és quan jo vaig guanyar alguns d'aquests premis. Ara tot ha canviat molt. Després, hi ha una altra cosa que em sembla important, i és que a mi no em coneixien, perquè jo era de Tarragona i, per tant, aquells jurats no valoraven la persona, sinó l'obra.

— Precisament al seu nou llibre, Cua de vaca, es mostra molt crítica amb els actuals premis literaris.

— Sí, perquè els que he pogut llegir no arriben a l'alçada d'una bona novel·la. No estan ben redactats, no acaben de convèncer. Abans, els amos de les editorials eren persones diferents, ara sembla que tot és una mateixa firma, on prima més la venda que la qualitat. La gent s'ho empassa tot, veu que la novel·la té un premi, i la compren. I encara m'agrada menys quan el premi el dona una administració, perquè és molt difícil que s'hagin llegit tots els llibres de Catalunya per poder-ho valorar.

— Aquesta cua de vaca que dona títol al seu nou llibre fa referència a una necessitat de ser remolcada, de no quedar-se a les vores del camí.

— Tot parteix d'una foto que tenia i he perdut. Era molt curiosa, perquè és de quan érem joves, al Pirineu. Estava molt cansada i un pastor que passava pel camí em va dir Agafi's a la cua de la vaca. Jo no volia, perquè era una noia de ciutat, però al final em vaig deixar portar per la vaca, que em va remolcar una estona. No hi havia pensat més fins a l'hora d'escriure aquest llibre. No vaig aconseguir trobar la foto, però sí que vaig recuperar el significat de la història. Ara, em veig gran i em sento dèbil, però no em vull quedar fora del camí tirada, vull anar amb la meva tribu, i que em remolquin. Les cues de vaca són aquelles persones que s'ofereixen a remolcar-te fins no se sap on. El llibre és un recull de proses, i m'ha fet gràcia que, en algunes, hi he acabat trobant relació amb les vaques.