«Hem de perseguir la utopia, la 'joie de vivre', i ho intento transmetre a l'últim disc»

— En el seu últim treball, 300 crits (Satélite K), presenta onze temes, alguns dels quals són propis, i la resta adaptacions de clàssics de la Chanson francesa. Com es conjuguen aquests dos estils?

— Quan començo una feina, tot es va tenyint com d'una mateixa matèria. Agafo un camí, el de la creativitat, que imagino frondós. Com deia Salvat-Papasseit, has de sucar la ploma al cor i oferir el millor que tinguis dins teu en aquell moment.

— A què fan referència aquests 300 crits del disc?

— És el crit de la naturalesa, de la pintura de Munch, de la joia de viure amb la consciència que és irrepetible. I, sempre, obrint un horitzó a l'esperança. Hem de perseguir la utopia, el que els francesos en diuen la Joie de vivre. Aquesta consciència la tinc molt clara, i és per això que als concerts busco que la gent se submergeixi en l'emoció i la tranquil·litat d'ànim, que es deixi emportar pel que passa a l'escenari.

— Com encara els concerts per tal de transmetre aquesta tranquil·litat d'ànim?

— Preparant-me molt. Sempre ho he fet, des de joveneta. I amb molta concentració, no sopo mai abans de cantar, sempre després. A més, sempre surto amb una paraula molt important a dins del cor: agraïment. Valoro molt que la gent s'arregli, es desplaci i vingui als meus concerts, que no es quedi a casa mirant Netflix, on s'està molt còmode, o al bar, on no es requereix cap mena d'emoció. Al concert, en canvi, et capbusses en el que passa a l'escenari, i això requereix una predisposició. Que la gent vingui em fa sentir un agraïment immens.

— Entre les adaptacions que trobem en aquest disc hi ha el Je ne regrette rien, d'Edith Piaf. Com és el treball fins arribar al No me'n penedeixo de res?

— Aquest treball, que el fem amb el Josep Tero, és molt, molt laboriós, i tenim molta autoexigència. La cançó no ha de perdre l'essència, però tampoc la pots deixar igual que fa 60 anys. Sota el cel de París o No me'n penedeixo de res són temes universals, que han estat versionats mil vegades. Jo, pobra mortal, què puc aportar? Doncs la meva mirada musical i la meva emoció. Sempre, respectant l'original i amb molta senzillesa, amb la humilitat de no voler-ho fer millor que ningú, sinó de fer, simplement, el que és meu. I sempre tractant les cançons com si fossin sagrades, no es pot fer qualsevol cosa.

— Aquest treball d'adaptació de grans temes de la música universal, que també va fer amb Moustaki, també respon a la voluntat d'engrandir el patrimoni musical català?

— Sí, tinc aquesta pretensió. Fa vuit anys, quan vaig versionar Le métèque de Moustaki, semblava que sempre hagués sigut cantada en català. Moustaki em deia que semblava que les cançons haguessin estat fetes originalment en català i després traduïdes al francès. Deia que tenien molta fluïdesa i estava molt agraït perquè els havia donat una segona vida.