Creixen fins a onze les donacions d'òrgans d'enguany al Joan XXIII de Tarragona

«Va morir un donant perquè jo visqués. Per un cantó, estàs contenta perquè seguiràs amb la teva vida, però, per l'altre, et sap molt de greu perquè ha mort una persona generosa». Carme López, receptora de fetge, defineix així l'ambivalència de la donació d'òrgans. Enguany, l'Hospital Joan XXIII de Tarragona ha rebut onze donacions entre gener i maig, el nombre més alt en el mateix període dels darrers cinc anys, la qual cosa apropa el 2022 a ser l'any amb més donacions de l'últim lustre. La xifra més elevada ara mateix és la de 2019, quan es van registrar 16 donacions. El 2021, en van ser 10. En l'àmbit provincial, la xifra actual de 2022 puja a 13, amb un donant a l'Hospital Verge de la Cinta de Tortosa i un altre a l'Hospital Sant Joan de Reus.

Avui dia, es pot fer donació de ronyó, fetge, cor, pulmons o pàncrees, a banda de sang i teixits. «El trasplantament més comú és el de ronyó», assenyala Jaume Tort, el director de l'Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), l'entitat encarregada de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l'extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l'intercanvi d'òrgans i teixits a Catalunya. Segons apunta Tort, només hi ha prop d'un 12% de negatives familiars a l'hora de donar, un dels percentatges més baixos a Europa.

La metgessa intensivista i coordinadora de trasplantaments a Joan XXIII des de 1998, Maria Bodí, explica l'evolució de la donació d'òrgans a l'hospital. «El primer canvi important va ser a principis de segle, quan vam incorporar la neurocirurgia, la qual cosa va fer créixer el potencial de donació, ja que abans els pacients amb patologies neurològiques molt crítiques se'ls traslladava a altres hospitals», exposa. D'altra banda, l'enduriment de la llei estatal per dur casc en motocicleta i cinturó al cotxe va «canviar el perfil del donant», expressa. «Tenim pocs donants per traumatismes, la majoria són per patologies cerebrovasculars», assegura Bodí.

El procés d'extracció d'òrgans és diferent segons les característiques del pacient, les malalties prèvies, l'edat i altres factors. Tot i això, requereix rapidesa, ja que la vida dels òrgans a l'exterior, a diferència dels teixits, és molt breu. Una vegada extret, l'òrgan en qüestió es trasllada a l'hospital on es realitzarà el trasplantament a un pacient compatible. Més enllà de l'extracció a pacients que perden la vida, també es duen a terme intervencions en persones vives quan aquestes donen algun ronyó, el més habitual, o un tros de fetge, la qual cosa és poc recomanable.

Donar segones oportunitats

Contxi Caballé, veïna de Cambrils, sempre ha volgut donar. «El meu marit i jo tenim el testament vital fet», afirma. La seva filla, Georgina Pujol, va ser donant, però, malauradament, molt de temps abans del que li corresponia.

Era gener del 1999. Georgina i el seu germà, Jordi, amb les seves respectives parelles, van patir un accident de cotxe quan baixaven d'Andorra. Jordi i la seva xicota van patir diverses fractures i es van acabar recuperant, però la pitjor part va ser per a Georgina i el seu xicot, Xavi. Ell va morir a l'acte, mentre que ella va morir unes trenta hores després a Bellvitge. «La van traslladar de Valls a Joan XXIII, i de Joan XXIII a Bellvitge. El meu marit i jo vam anar cap a allà. El primer diagnòstic era molt negatiu», relata Caballé.

La donació d'òrgans sempre ha estat molt present a la família, tal com assenyala Caballé: «Ella volia ser donant. A casa ja n'havíem parlat diverses vegades, era un tema present». En repetir-se l'encefalograma pla, els metges i la família van veure que la vida de Georgina havia acabat. «No ho sabem amb seguretat, però creiem que van poder aprofitar tots els òrgans menys els pulmons», pensa Caballé, qui porta un collaret amb la fotografia de la seva filla i el seu xicot, Xavi. Cada any, escriu un poema en el seu record. «La serenor arriba amb el pas del temps. Tot això m'ha ajudat a veure que la mort no té per què ser inútil. Tal com està avui el món, la solidaritat és tot el que ens queda», afegeix. Per a Caballé, la donació és «oferir segones oportunitats de vida a persones que a priori no les tenen».

Viure amb un altre fetge

Carme López és una de les persones que va obtenir una segona oportunitat gràcies a la donació. Pèrdua de la menstruació, fatiga, problemes a les articulacions, males digestions... Aquests van ser alguns dels símptomes que va experimentar entre el setembre de 2014 i l'agost de 2015, a l'edat de 41 anys. Els metges li oferien tractament per a cadascun dels problemes concrets, però faltava avaluar-los en el seu conjunt. «Jo no estava bé i vaig decidir agafar vacances al començament d'estiu», manifesta López.

Durant les vacances, la situació va empitjorar. «Un dia em vaig mirar al mirall i tenia el cos i els ulls grocs. Ja vaig pensar que seria un problema del fetge, però vaig ajornar el moment d'anar a l'hospital», narra. Finalment, va dirigir-se a l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, on va romandre vuit dies abans que la traslladessin a Bellvitge patint icterícia. «Del dia de després ja no me'n recordo perquè em vaig quedar inconscient, ja que el fetge va deixar de funcionar. Tot el que sé m'ho ha explicat la meva família», exposa la veïna de Tarragona, qui pateix hepatitis autoimmune, una malaltia crònica.

Pocs dies després, van trobar un fetge compatible i van poder operar-la. «Quan em vaig despertar i em van dir que m'havien fet un trasplantament, em vaig quedar en shock. Per sort, vaig rebre bé el fetge i tot va començar a funcionar a poc a poc», comenta. Durant les primeres setmanes, López va necessitar molt de suport mèdic, per la qual cosa agraeix el treball dels professionals que la van atendre. Tot i això, va trobar a faltar atenció psicològica «per desfogar-me».

Des d'aquell moment, López combat l'hepatitis autoimmune amb medicaments immunosupressors que mantenen a ratlla la malaltia, però li provoquen efectes secundaris amb els quals ha de conviure. «Tot això em va servir per adonar-me que era més forta del que pensava», conclou.