«La melangia de les havaneres agrada molt»

— Qui és Quimet el Romesquet?

— És un personatge que he creat per la celebració dels 30 anys d'Havaneres al Port. Des de Port Ciutat es posen en contacte amb mi perquè volen celebrar-ho de manera especial, i tenen la brillant idea d'aprofitar les sortides amb la Golondrina per explicar què és l'havanera. M'ho demanen a mi i decideixo agafar el nom de Quimet per mon pare, que també era músic, i el de Romesquet per la mare, perquè encara que jo soc nascut a la plaça de la Font, ella tenia parents al Serrallo i baixàvem sovint. I, a més, feia un romesco espectacular.

— I què fa en Quimet el Romesquet a bord de la barca?

— Doncs, a més de cantar, explico moltes històries. Per exemple, faig referència a una de les primeres havaneres que tenim documentades, que es diu Tú, i que parla de Cuba. Resulta que, quan jo era petit, el meu pare me la cantava amb una lletra que parlava de Tarragona, i en deia Tecla. Jo vull suposar que algun pescador del Serrallo devia anar a la guerra de Cuba, va conèixer una mulata espectacular de nom difícil, i li devia canviar el nom pel de Tecla.

— Com a Xavier Martin, quan arrenca la seva relació amb el món de l'havanera?

— Fa molts anys, a la dècada dels 70, quan el gènere torna a revifar i es fa l'havanera en català. Sempre m'havia agradat i tenia interès en seguir-la. Però, la part més activa m'arriba fa vuit anys, quan entro a formar part d'un grup del territori, Sopa de peix. Amb ells he actuat per tot Catalunya i també per Llevant, hi molt content, a gust, i sempre aprenent.

— Quina és la seva havanera preferida?

— Doncs una que, precisament, canto a bord, i que es diu Un cant d'amor. És de Carles Casanovas i tracta un tema dels que et toquen molt, una mica com Penélope de Serrat: el d'una dona a qui el mar li ha pres el marit. Després, n'hi ha una altra que també m'agrada moltíssim, i que la canto amb la meva filla Laura. Es diu Vestida de nit. Aquesta havanera la va fer famosa la Sílvia Pérez Cruz, i la Laura té una veu bastant semblant. Després, amb aquest tipus de música passa que no n'hi ha prou de cantar-la o tenir una bona tècnica, sinó que cal comunicar. La Laura i jo intentem que sigui així, i que l'havanera passi a ser un nexe d'unió amb les persones que ens escolten. I aquesta cançó té alguna cosa que fa que això passi.

— Precisament les dones estan començant a tenir presència en el món de l'havanera, un gènere tradicionalment masculí.

— Sí, i com sempre passa amb tot, hi ha puristes que no hi estan d'acord. Jo ho trobo bé, hi ha grups, com Les anxovetes, que ho fan molt bé. Es tracta d'obrir nous mercats i experimentar amb aquestes veus.

— Per què creu que les havaneres, malgrat el pas dels anys, encara agraden tant?

— Perquè toquen la fibra, expliquen històries tristes d'amor, de la mulata que s'ha quedat a Cuba, del palmerar… Estan impregnades de melangia. Musicalment, tenen un vaivé, un toc cadenciós que es barreja amb la dolçor de la melassa i el roncito.