Un terç de la flota de pescadors de Tarragona està disposada a deixar l'activitat

«Un ofici que a mi m'agradava, i encara m'agrada, ha arribat a un punt en què l'estic avorrint», explica Andreu Domènech. «Te'l fan avorrir», matisa. Fill de pescador, va sortir a la mar per primer cop amb 14 anys. Quatre dècades més tard, aquesta flama s'ha anat apagant i no precisament per combustió interna.

En l'actualitat, el preu del combustible –que s'ha doblat en el darrer any– i la baixada de valor del peix compliquen la vida del mariner, però no són els únics entrebancs que es troba a l'hora d'endinsar-se en l'horitzó. «Som els dolents de la pel·lícula», comenta Domènech, crític amb l'administració, cada cop més exigent. La mateixa desil·lusió comparteix Gerard Solé. Fa 26 anys que navega el Mediterrani amb l'objectiu de portar peix al moll. «La mar és el que més m'agrada i el que he fet tota la vida», comenta, abans de dir que l'ofici «ja no és el mateix». Inspeccions, controls, sancions... «Anar a la mar és anar a patir», assevera.

Segons Maria Rosa Sans, secretària de la Confraria de Pescadors de Tarragona, no són dos casos aïllats. Revela que regna una «desmoralització total» entre la flota de la ciutat, fins al punt que ja falta personal. Els patrons han de dedicar la majoria dels ingressos a cobrir les despeses –entre un 30% i un 40% es destinen a pagar el gasoil, cosa que ha portat als mariners a guanyar entre 1.000 i 2.000 euros menys al mes en comparació amb la temporada anterior, segons detallen Domènech i el també pescador Ramon Budesca–.

Tan dramàtica és la situació que, segons informa Sans, hi ha una llista d'entre 10 i 15 barques (d'un total de 35) que han mostrat interès a inscriure's a les ajudes del Fons Europeu Marítim i de Pesca per a la paralització –definitiva o temporal– de l'activitat, que no s'han tornat a convocar, però, des del 2018.

«Quan Brussel·les diu que al Mediterrani hi ha una sobreexplotació, s'obren unes partides en què poses la teva nau a una llista de paralització. És com si et compressin la llicència de pesca i aquella barca desapareix», especifica. Cansats de la «precària» situació que viuen, molts armadors estarien disposats a retirar les seves embarcacions del mar i jubilar-se, segons comenta Sans.

La temporada de pesca, que va arrancar l'1 de juliol, està sent positiva i els pescadors coincideixen en qualificar el volum de captures de «bo». Malgrat tot, les preocupacions sorgeixen en parlar del futur. Els dos mesos de veda i el fet que les flotes de Castelló i Sant Carles de la Ràpita estiguin amarrades ajuden a començar amb bon peu, però la davallada del preu del peix –gambes i escamarlans són dels pocs productes que es mantenen– i l'increment del cost del carburant posen en dubte que es generin beneficis a partir de setembre. Solé va més enllà i prega perquè el temps els acompanyi. Si l'hivern és cru i ve acompanyat de forts oratges, haurà de fer un pensament. «Total, pel que vas a guanyar, val més quedar-te a terra», conclou.

Del Senegal a Tarragona

Seck és un cas diferent. Oriünd del Senegal, va arribar a Europa el 2006 en pastera. Va començar a treballar a Tarragona en vaixells del sector de la llum i, ara, se centra en la captura del peix espasa. Reconeix que l'any no està sent tan bo com el 2021, però és feliç. «Estic content de treballar. M'estic guanyant la vida. Vaig poder portar la meva família aquí i ara estem bé», declara.

«Desapareixerem els pescadors, els pagesos i el sector primari»

«Som els dolents de la pel·lícula. Destruïm el Mediterrani; amb les barques d'arrossegament, anem a fer mal... Després ens estirarem els cabells perquè desapareixerem nosaltres, els pagesos, el sector primari, i arribaran contenidors de fora carregats de peix i fruita». Maria Rosa Sans és contundent amb el diagnòstic del futur de la pesca. «Fan més mal al mar les grans petrolieres, les químiques, les platges, però és més fàcil carregar-te el pescador i el pagès», afegeix.

El president de l'Associació Forestal de les Comarques de Tarragona, Joan Llagostera, també és crític amb l'administració, que sempre ha decidit apostar pel turisme i la indústria en lloc del sector primari, segons el seu punt de vista. «Els polítics s'omplen la boca amb els productes de quilòmetre zero, però, al final, les hortes no es treballen ni els pastors estan a les muntanyes», detalla.

Llagostera especifica que la gestió dels boscos de la província fa 40 o 50 anys que no és idònia, una situació encara més «exagerada» que a la resta de Catalunya, ja que és un negoci que no és rendible. Això afavoreix l'expansió de les masses arbòries en detriment dels conreus, cosa que facilita que un incendi forestal s'estengui cap a altres municipis.

Llagostera considera que l'administració «no està a l'altura» i que no cessa de posar traves als propietaris que busquen dur a terme alguna gestió sostenible als seus terrenys –el 75% dels boscos a Catalunya són privats–. «Anys enrere, tardaves entre un i dos dies per gestionar els permisos; ara necessites un any. Els propietaris es cansen i no demanen res», assenyala.

També critica el poc valor que té la fusta, que impossibilita una correcta cura del bosc. «Un pagès que durant dos anys ven per sota del preu de cost, acaba abaixant la persiana. No hi ha cap negoci que perdi diners i que no abaixi persianes», comenta, abans de concloure que els propietaris haurien de tenir una compensació econòmica perquè continuïn amb ganes de cuidar els seus boscos.