Sant Magí porta l'aigua i la fresca a Tarragona envoltat de gran expectació

«Mira, ja ha arribat l'aigua», comentava Francesc Ferré (23 anys) mentre esperava els portants al carrer d'Antoni Rovira i Virgili. Quatre gotes començaven a esquitxar la vorera cap a les 18.15 hores, però encara no se sentien els renills dels cavalls que portaven el miraculós líquid de les fonts de la Brufaganya.

Els germans Ferré –Francesc i Jordi (19 anys)– havien vingut des de Valls per veure un amic graller que acompanyava la comitiva, però començaven a sentir-se víctimes de la desil·lusió quan van veure que només hi havia una desena de persones al seu voltant. «Esperem que a la plaça de la Font hi hagi la gent de Tarragona, que hi hagi la devoció per aquesta tradició, que surtin els castells i els gegants i que hi hagi festa grossa», mencionava Francesc. Dit i fet. Només travessar l'autovia del Mediterrani, el nombre de ciutadans ja es comptava per centenars i la imatge era encara més imponent quan els carruatges es van presentar, passades les 19 h., davant de l'Ajuntament. Tothom volia presenciar ahir l'arribada dels Portants de l'Aigua. Tothom volia gaudir, per fi, de Sant Magí.

«Després de tres anys, tornem a tenir el que volíem», va pronunciar el batlle, Pau Ricomà, a la plaça de la Font. I és que enguany, la festa major tornava a ser major. Hi havia carros estirats per cavalls –nou–, persones repartint alfàbrega, una multitud omplint els carrers de la Part Alta de gom a gom. També van fer acte de presència els gegants, els nanos, els balls de bastons, les colles castelleres i la resta d'entitats que van enfilar cap al Portal del Carro.

Fins i tot hi havia algun turista despistat que es va sorprendre de veure un cavall passejant per les vies cèntriques de la ciutat. I el temps, fent cas omís als ruixats de Sant Roc, va decidir respectar la tradició i no passar per aigua la veneració del màrtir, mentre donava una treva a la població després de les onades de calor.

«Sant Magí és el patró de l'aigua i ens ha portat l'aigua i la fresqueta. Això és per fer un pensament. No sé si és casualitat o si Sant Magí ens ha beneït a tots», apuntava Remei Roca (68 anys). Després de dues edicions de Sant Magí a mig gas, ningú es volia quedar a casa mentre es produïa la vintinovena Baixada de l'Aigua. «Teníem ganes de tot», valora Pepita Roca (67 anys).

Una tradició arrelada

La família de les germanes Roca respira Sant Magí des de fa molt de temps. Pepita i Remei es van traslladar a Tarragona provinents d'Alcover, i ja va ser a la capital que la darrera es va casar amb el seu marit, un dels portants de l'aigua de Sant Magí.

La filla del matrimoni, Remei Puig (44 anys), comenta que el millor moment de la festa major, per a ella, no és la diada castellera, ni la gresca i la xerinola, ni la part religiosa, sinó veure que, després de dos dies i mig de travessia, els encarregats de transportar l'aigua arriben sans i estalvis.

«Veure que entren tots bé, que arriben i que porten l'aigua per a Tarragona, és el més emotiu. I si, a més, tens a coneguts o a la teva família entre els portants, et comença a bategar ràpid el cor», detalla. Després de la mort del seu pare, son la seva germana i la seva neboda les que segueixen la tradició familiar completant el trajecte des de la Brufaganya.

Conservar els vells costums també és un aspecte vital per a Jordi Samper (39 anys). Nascut a Tarragona, sempre ha viscut les festes amb il·lusió, però, arran de la seva paternitat, les valora encara més, sobretot, després de dues edicions sense poder-ne gaudir perquè «no tocava» posar-se entre la multitud. «M'agrada intentar conservar el que he viscut de petit. Crec que és molt important», reflexiona. «Els fills, igual no ho viuen perquè les coses es transformen i evolucionen, però la il·lusió encara és viva», afegeix.

Els germans Ferré comparteixen visió. Ambdós formen part del ball de Cavallets de Valls i consideren que s'ha de fer un esforç per recuperar i mantenir els elements tradicionals de Catalunya. «Això no deixa de formar part de la cultura de Tarragona i jo penso que s'han de mantenir aquests costums», expressa Francesc.

«Ha dit que forma part de la cultura tarragonina, però nosaltres som catalans i hem de salvar Catalunya. Per tant, forma part de la cultura catalana», el corregeix Jordi. «A mi, tot això, m'encanta», expressa el menor dels germans, que utilitza la paraula «devoció» per descriure com viu les festes, la mateixa que empren els membres de la família Puig Roca.

Remei Roca recorda amb emoció una fotografia que va prendre a les festes de Sant Magí quan la seva filla encara era una nena. «Quan va veure el seu pare, va voler anar al seu coll. Era molt petitona i va fer un trosset de la Professó amb ell», rememora.

A la plaça de la Font, els portants de l'aigua es van reunir amb els gegants, els nanos, els bastoners i els altres elements del seguici festiu. Plegats i d'un en un, van encarrilar la pujada cap al Portal del Carro per retrobar-se amb les colles castelleres. I, un cop allí, era l'hora de repartir l'aigua miraculosa, les mides i els càntirs de la festa. «Ara, a acabar de gaudir», va concloure Remei Roca.