La Unitat de Peu Diabètic triplica el nombre de pacients des del 2017 a Tarragona

La podòloga Teresa Huguet es va incorporar el 2017 a la recentment creada Unitat de Peu Diabètic de l'Hospital Universitari Joan XXIII, l'única especialitzada en aquesta patologia a la província. L'objectiu, marcat des del Pla de Salut de Catalunya, era clar: reduir un 10% el nombre d'amputacions en pacients diabètics en edats compreses entre els 45 i els 74 anys. Després d'un lustre de treball, el nombre d'usuaris que s'atenen s'ha triplicat, des dels 233 de l'any de debut fins als 633 del 2021, però la doctora Huguet assegura que s'està anant en la bona direcció: «S'han reduït el nombre d'amputacions, però encara tenim feina a fer», assevera.

Arran de la malaltia, els pacients diabètics corren el risc de patir una neuropatia, una afectació del sistema nerviós que comporta la pèrdua de sensibilitat; en molts casos, a les extremitats inferiors. «El nostre cos té unes alarmes. Si em poso una sabata estreta i em fa mal, paro i me la trec. Aquests pacients tenen les alarmes desinstal·lades. Poden caminar tot el dia amb una sabata que els fa mal, però no se n'adonen fins que arriben a casa, se les treuen i veuen que els ha sortit sang», és la manera com Huguet ho il·lustra. L'Associació d'Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya apunta que els diabètics tenen entre un 15% i un 25% de possibilitats de desenvolupar una úlcera al peu.

Les complicacions que deriven de la síndrome del peu diabètic són algunes de les principals causes d'hospitalització dels pacients amb diabetis. «El sistema immunitari no treballa al 100% i, si es fan una ferida al peu, moltes vegades la infecció arriba a l'os. Llavors, s'ha de fer una cirurgia per treure aquesta part infectada. Si no, la situació es complica i el risc d'amputació és molt alt», detalla la doctora.

Treball en equip

Huguet matisa que l'increment d'usuaris es deu, simplement, a la consolidació del servei. En l'actualitat, s'ha definit un circuit assistencial i els usuaris són derivats a la unitat des dels Centres d'Atenció Primària, el servei d'urgències o altres seccions de l'hospital. Anteriorment, no es tenia una referència a la demarcació on enviar els pacients per tractar-los de manera especialitzada i personalitzada. «El fet de posar fil a l'agulla i ordenar tot això ha fet que ens arribin molts més pacients i que en tinguem més de curats i menys d'amputats», expressa la podòloga.

Tanmateix, Huguet remarca que, en el tractament, hi intervenen altres serveis per adaptar-se a les necessitats de cada pacient. En aquest treball en equip, col·laboren els departaments d'endocrinologia, cirurgia vascular, traumatologia, medicina preventiva, microbiologia, diagnòstic de la imatge i hospitalització domiciliària. «Potser hem de modificar com recolza el peu el pacient. Llavors, parlem amb traumatologia i li allarguen el tendó d'Aquil·les», exemplifica.

La podòloga descriu el prototip del pacient que atén com un home d'uns 50 anys que ja fa una dècada que conviu amb la diabetis. «Són bastants més homes que dones perquè els homes no es tracten bé. Les dones són més organitzades i fan el que els diu el metge. Els homes, de vegades, no», assenyala. Alhora, explica que moltes d'aquestes persones cohabiten amb una «problemàtica social», com unes desfavorables condicions econòmiques, que impedeix un bon seguiment del tractament. En la mateixa línia, remarca que un pacient «ben controlat» no hauria d'arribar mai a la unitat.

De cara al futur, Huguet assegura que només té un objectiu en ment: continuar reduint les amputacions en pacients diabètics. Com es fa, això? «Reforçant el camí iniciat, fent derivacions ràpides des de medicina d'atenció primària, fent tractaments dirigits a la curació i treballant en equip, involucrant al pacient i la família en el tractament... Així seguirem en la línia d'arribar a la curació de la lesió», conclou.