«He escrit una història d'amor 100% radical»

Manel Castromil Pérez (El Figaró, 1971), descriu un dia en la vida d'una parella que, amb la jubilació a prop, està passant les vacances d'estiu en una casa familiar. —La seva novel·la és una història d'amor?

—He escrit una història d'amor 100% radical. I també interpretable, perquè hi ha tantes formes d'estimar com persones. No n'hi ha una única que sigui vàlida, totes ho són, sempre que aquesta estima no comporti un perjudici cap a l'altre. El títol de la novel·la és tant explícit com ambigu, perquè hi ha lectors que consideren que el que fa el protagonista no és un acte d'amor, i altres que és un acte d'amor radical. I és el que volia.

—-Per tant, buscava provocar una reflexió.

—Sí, i volia que fos la més profunda possible. La qüestió és què significa estimar, i també si som mereixedors de l'amor que vam rebre un dia, perquè érem d'una manera concreta. Quan ja no som la mateixa persona, perquè hem envellit, som mereixedors de l'amor que encara rebem?

—Al costat de l'amor, també és protagonista el temps. És una qüestió que el capfica?

—Només som temps. El temps no passa, passem nosaltres a través del temps. Em pregunto de quina manera l'omplim i el fem nostre, com ens desenvolupem dins de la temporalitat i dins del temps. Perquè són dues coses diferents: la temporalitat és el temps que passa, i el temps és el que ens fa ser qui som. Aquesta qüestió m'interessa per veure com, amb els anys, anem canviant. Com deixem de ser allò que vam ser per ser una altra cosa.

—Ha explicat que aquesta és una novel·la de suspens psicològic.

—No m'agrada etiquetar, perquè les etiquetes són fronteres, i detesto les fronteres. Però si ho hagués de fer, és cert que diria que és una novel·la de suspens psicològic, perquè el suspens que hi ha no és fàctic, se sap el que passa i s'intueix: és un suspens més aviat mental.

—Entre altres qüestions, el jurat del Pin i Soler va valorar «La qualitat literària i el repte formal, i també l'originalitat de la veu narrativa». És una novel·la plena de recursos estilístics i literaris, començant per la disposició del text en pàgina, però també per l'absència d'acotacions de diàleg o les frases curtes. Tot plegat va ser una idea de partida?

—Jo no acoto mai els diàlegs en les meves obres. No suporto les acotacions. En aquest cas, a més, com que és un monòleg interior, el diàleg ha de ser així. Quant a la forma, és molt curiós, perquè jo no escric així, però la veu del protagonista m'hi ha portat: frase curta i treballada, però justet, perquè el protagonista és un home que està perdent les facultats, i fer grans oratòries no hagués quedat creïble. La frase curta m'ajuda a crear el personatge que vull. És algú que ha sigut molt potent culturalment, amb una gran riquesa de fons, i això es veu en moltes paraules que deixa anar o en algun principi de frase més elaborat. Però el seu discurs actual és el de l'oració curta, amb un ritme trepidant i alhora tallant.

—«No és bo estimar tant», repeteix el protagonista de manera incansable. Aquesta afirmació podria ser una bona síntesi de la seva novel·la?

—Primer, jo penso que sí que és bo estimar tant. Però, aquesta frase és un mantra del personatge per autoconvèncer-se que allò que farà l'endemà és el que ha de fer, que és moralment correcte i, per tant, esdevindrà èticament correcte. I, tot i que pot semblar un perjudici cap a l'altre, aquest perjudici serà molt curt, perquè a la llarga l'altre haurà de reconèixer que era el millor. El protagonista és una persona que ja no serveix, o que està en pausa per no servir. Si no hagués estimat tant, ja no li caldria fer el que farà, però com que ha estimat, la situació li dol.