«El cos ens parla a través de l'ansietat»

—Fins a quin punt l'ansietat s'ha convertit en un problema de salut pública? —Es calcula que un 10% de la població mundial la pateix. D'altra banda, arran de la pandèmia, la prevalença al món va augmentar al voltant d'un 25%. Ara se'n parla més, perquè hi ha més casos i s'han fet més visibles.

—Que se'n parli més és positiu, però fins a quin punt l'hem incorporat en el nostre dia a dia, gairebé normalitzant-la?

—L'ansietat té diferents graus, i les persones també l'experimenten de manera diferent. Però la manera com en parlem també contribueix a normalitzar-la o no. Una de les reivindicacions del meu llibre és que en parlem d'una altra manera, que aprenguem a conviure-hi, com una companya de camí que ens aporta informació molt valuosa, perquè ens apunta en quina direcció hem de mirar per tenir una vida que ens satisfaci més.

—Estrès i ansietat van de bracet?

—L'estrès és una de les causes que ens poden conduir a l'ansietat, i és fàcil que es produeixi aquesta relació. Però l'ansietat sempre és multifactorial, hi ha diversos factors que poden estar implicats en la seva aparició i el seu desenvolupament.

—Quins poden ser, aquests factors?

—Un dels punts importants que explico en el llibre és que no hem de concebre l'ansietat com una cosa que comença i acaba a la ment. Hem de prestar atenció a altres factors de caràcter orgànic, biològic o químic. Per exemple, un dèficit de nutrients, una manca o un excés de sucre, la falta d'hores de son o una alteració hormonal. I, a més, aquests factors no són excloent entre ells. En definitiva, hi ha un conjunt de factors que ens afecten més a nivell orgànic o químic, i uns altres que ens afecten a nivell emocional i mental, i és important tenir-los tots en compte en el diagnòstic.

—La nostra societat té un problema amb els ansiolítics?

—Espanya és el primer país d'Europa en consum d'ansiolítics i antidepressius, però en canvi no és el lloc on es diagnostiquen més aquests trastorns. Per tant, tendim a sobremedicalitzar. Els ansiolítics són útils en determinats casos, poden anar bé per donar l'impuls que pot necessitar una persona en un moment determinat. Però també poden camuflar el problema, perquè amb ells tractem els símptomes, però no les causes. És com una llum d'alarma que s'activa quan hi ha un incendi: el problema no és la llum, sinó el foc. Podem tapar l'alarma, però l'incendi hi seguirà sent.

—I aquests incendis, què serien?

—Si, per exemple, a la feina tens un problema amb el teu cap, l'ansietat t'està parlant d'emocions negades, t'està avisant que t'estan agredint, que cal que surtis d'allà. Però si prenem ansiolítics i seguim anant al mateix lloc, les emocions no canvien. Hem de prestar atenció al nostre cos quan ens parla a través de l'ansietat, perquè si no, pot desembocar en altres problemes més greus.

—Quina és la teva experiència personal amb l'ansietat, i com t'hi relaciones?

—Ansietat és una paraula que, ja des de petita, formava part del meu vocabulari. Era allò de no sé què dir-te, no sé què em passa, i no sé per què. I aquest patir, aquelles sensacions corporals que identificava i etiquetava amb aquest nom, em van seguir acompanyant més endavant. A l'adolescència vaig anar a l'institut a Barcelona i ja vaig començar a tenir algun atac de pànic i algun episodi d'agorafòbia. Arran d'això, vaig començar a buscar, a llegir i a fer les meves teràpies. Al final, el que explico és el que a mi m'ha servit per relacionar-me amb l'ansietat. Després d'uns quants anys, puc dir que encara apareix de tant en tant, però quan ho fa, em puc anticipar i posar el focus on toca. Ja no m'espanta, em dic a mi mateixa que l'he d'escoltar, entendre què m'està dient.