La Catedral s'il·lumina i s'omple de música per acomiadar Santa Tecla

Vesperae Tarraconensis va omplir la catedral de so per acomiadar Santa Tecla. I la va omplir dues vegades, ja que es van dur a terme les dues funcions previstes, una programada per a les 20.30 hores i, l'altra, per a les 22.30 hores. Unes vuit-centes persones, primer, i unes altres vuit-centes, després, van gaudir del colofó de les festes amb un espectacle en el qual van participar més de 150 persones, repartides entre quatre cors, dotze instrumentistes de vent, orgue i dos solistes.

Passades les 20.30 hores, arriba la foscor. El silenci. Gairebé dos milers d'ulls esperen… I torna la llum. Però continua el silenci. Tothom és a lloc. Tothom espera… Espera… Espera… Espera l'inici de la fi de Santa Tecla. I la fi comença lenta, suau, suau perquè no vol acabar. La llum vermella il·lumina lleugerament les parets i envolta el director de l'obra, Xavier Pastrana, abans que els instruments i les veus omplin tots els racons de la Catedral gràcies a la ubicació dels cors i el consegüent so envolvent.

El so envolvent es va generar arran de la distribució dels quatre cors a quatre punts de la Catedral (davant del retaule, als laterals del creuer i al cadirat de la nau central), amb la finalitat que el so anés canviant d'origen i, quan tots cantessin alhora per crear una atmosfera que permetés el públic percebre la música des dels 360 graus.

En alguns moments, la Catedral de Tarragona revivia la magnificència de la religió, de les creences, de la vida a la Roma de La grande bellezza, l'obra magna de Paolo Sorrentino. I la llum marxava de nou, i l'espectador quedava sol amb la música per acomiadar en soledat les festes de Santa Tecla, per tancar el capítol d'una història que no continuarà fins a l'any vinent.

El canvi cromàtic de la il·luminació anava obrint noves fases de l'obra i atorgava dinamisme a un espectacle que augmentava i alentia el ritme, pujava i baixava pulsacions. Tot i que la baixa intensitat predominava en la majoria de la peça musical, el moviment dels braços de Pastrana marcava el ritme cardíac dels assistents, i de la Catedral, i de Tarragona.

Les veus llatines de Vesperae Tarraconensis, obra del compositor Josep Vila, tenien accent tarragoní, ja que Ensemble O Vos Omnes, Cor de la URV, Cor Da Capo, Cor In Crescendo i Cor Ciutat de Tarragona van formar una gran massa coral que de vegades actuava com a unitat i altres de manera individual. D'altra banda, els solistes Marta Mathéu i Roger Padullés van sumar les seves veus a la plantilla, completada pel grup instrumental de vents, dirigit pel director de la Banda Unió Musical de Tarragona, Jordi Masip, i l'orgue de la Catedral, amb Juan de la Rubia.

Després d'una hora, els decibels pujaven a la Catedral, el ritme augmentava. La peça musical assolia el seu punt àlgid. Totes les veus cantaven a l'uníson. El públic aguantava la respiració. Aleshores, Pastrana va deixar de moure els braços. I el silenci tornà de nou. Els aplaudiments van omplir la Catedral de la mateixa manera que la música ho havia fet durant una hora, mentre els 150 membres de la plantilla de Vesperae Tarraconensis rebien l'agraïment del públic.

Perquè els assistents no van deixar d'aplaudir, no només per les sensacions que havien experimentat durant una hora, sinó per les emocions que han viscut durant dues setmanes. «Una autèntica meravella, una cloenda fantàstica per al 700 aniversari», definia l'alcalde, Pau Ricomà qui també posava en valor el nivell musical de la ciutat. Ara sí: Santa Tecla, fins a l'any vinent!