«Els companys no veuen l'Iu com el nen de l'ONCE, sinó com un amic»

L'Iu és un nen de sis anys, alumne de segon de Primària a l'Escola l'Arrabassada. A vegades, complementa el seu estil amb una gorra i unes ulleres de sol, que no es treu ni dins de l'aula. No és, però, qüestió d'anar a la moda: és albí de pell i ulls, pateix fotofòbia i té una discapacitat visual. Només veu un 10%.

«Si tinc un senyor amb barba al costat, si no s'apropa molt, potser no ens reconeix», explica el seu pare, Salva. No obstant això, per als seus companys, no és un alumne diferent, sinó que és el seu amic. «Els nens no el veuen com el noi cec de l'ONCE, això és cosa dels adults. Per a ells, és l'Iu i és així. És una característica intrínseca d'ell», comenta Salva. A classe, l'Iu no passa desapercebut als ulls d'un visitant. Disposa d'una lupa per poder llegir textos, d'un ordinador i d'un faristol que li permet apropar-se al paper alhora que corregeix la posició corporal. L'aula també està adaptada a les seves necessitats.

L'ús de lletres més grans als cartells, la veu en off dels professors per descriure les escenes dels vídeos que es projecten, la predominança del color negre quan s'empra la pissarra o l'eliminació dels termes «allí» i «aquí» del vocabulari dels docents són algunes de les mesures que es prenen per facilitar-li l'aprenentatge.

Per als altres estudiants, això no és una sorpresa, sinó que forma part de la seva normalitat. «L'objectiu és disminuir barreres, no intentar compensar el que li manca al nen. La societat no està pensada per a les persones amb diversitat funcional o amb capacitats diverses i nosaltres hem de suplir-ho. Hi ha una sèrie d'adaptacions que tenim a classe que crec que els nens ni tan sols en són conscients», assenyala la seva tutora a l'Escola l'Arrabassada, Montse Borrull.

Salva aplaudeix l'existència d'un sistema d'educació inclusiu en què es treballa la diversitat. Antigament, els alumnes amb una discapacitat visual eren segregats i escolaritzats per separat, però lluny ha quedat aquella època.

«Els nens tenen dret a rebre la mateixa educació a centres ordinaris. És cert que, en el seu cas, estaràs més pendent de la qüestió visual, però un altre nen també té les seves coses. Acompanyes cadascú amb el que necessita», comenta. El pare de l'Iu també opina que l'escola s'ha d'assimilar «el màxim possible a la societat», on conviu gent amb característiques ben diverses.

Autonomia i inclusió

A l'hora del pati, l'Iu és un nen autònom. S'ha buscat estratègies per localitzar on és en tot moment. Era una de les voluntats de l'ONCE, que aquest curs escolar, juntament amb el Departament d'Educació, acompanya deu alumnes amb discapacitat visual a la ciutat de Tarragona, una xifra que s'incrementa fins als 81 en la totalitat de la província.

«L'objectiu és que l'alumne sigui un més dintre del conjunt de la classe i que, amb el nostre assessorament, pugui ser autònom», detalla el director del centre de recursos educatius de l'ONCE a Catalunya, Manel Eiximeno. Eiximeno considera que és positiu per als estudiants tenir un company amb una discapacitat que manté el mateix ritme d'aprenentatge que ells, ja que des de ben petits «tindran una sensibilitat més oberta». «Sabran com ajudar i seran conscients que hi ha persones al món amb capacitats especials», declara.

Amb tot això, s'arribaria a un escenari ideal en què els nens i les nenes sabran «que el Pere i la Maria són el Pere i la Maria, no el nen cec i la nena cega». «És un company que també té nom i cognoms. En un moment determinat, l'hauran d'ajudar, però també serà autònom», afegeix Eiximeno.

La meta a llarg termini és que la persona amb discapacitat visual sigui capaç de resoldre les seves particulars incidències. «Si no, haurem fet un mal treball. Haurem creat una persona depenent», remarca el director del centre de recursos educatius.

Pepi Marquès és la mestra que coordina el programa a Tarragona. Va conèixer l'Iu quan només tenia un mes. A banda d'acompanyament, des de l'ONCE i Educació també assessoren els professors i s'encarreguen d'adaptar els materials a les necessitats dels alumnes amb discapacitat visual. «El tracte ha de ser el mateix, però tenint present que hi ha coses que no podrà fer o les haurà de fer d'una manera diferent», explica.

A l'equip del programa de recursos educatius no només intervenen mestres, sinó també treballadors socials, psicòlegs, psicopedagogs, tècnics de rehabilitació, tècnics informàtics... Precisament, l'acompanyament psicològic als nens i les famílies és un dels aspectes que més valora Salva.

«T'ajuda a afrontar la discapacitat d'un fill, que és una qüestió que no és gens fàcil. T'ajuda a assimilar-la, a integrar-la en el teu ens i a veure-ho de la millor manera possible», destaca. Al final, l'objectiu primordial s'ha complert. «Ell se sent inclòs», conclou Salva.